Bufava una tènue brisa, i les fulles del pomer es balancejaven.
Va caure una poma.
Vaig apropar-me a petits salts, a petits i odiosos saltets, a la fruita. Les meves orelles es doblegaven enrere i els meus ulls es tancaven per la força del vent.
Vaig arribar al costat de la poma i vaig donar-li un mosset. Bah! No era el mateix que la pastanaga, ni molt menys!
Vaig allunyar-me poc a poc, sense adonar-me que, la meva coa de cotó fluix, estava tota estarrufada.
