Verdgranatós

Crec que el verd em va agradar des del primer moment en què el vaig veure. Tothom tenim un color preferit i a mi, després de passar pel taronja, blau elèctric, negre i granate, crec que m'he parat al verd. El curiós és que encara faig servir el granate per moltes coses. Espereu que no m'explico bé. Quan el color granate va deixar de pintar, vaig agafar el verd, que semblava que em busqués i estava per estrenar, però ara, he descobert que el granate torna a pintar i que encara em torna boja. Llavors, pinto normalment amb el verd i deixo el granate per ocasions especials. L'únic problema és que aquests dos colors, entre ells, no quallen, no "peguen", no són agradables a la vista si estan junts. Necessito pintar per separat, i és un autèntic repte. Amb el verd pinto paisatges petits, curts, intensos i molts semblants entre ells. Amb el granate muntanyes infinites amb mil i un obstacles, però amb la meta allà al fons, a dalt del pic més alt.
Molta gent em recomana que em quedi amb el senzill verd, sense complicar-me amb les muntanyes rocoses ni amb el polsim i la grava que deu aixecar el vent, jo en canvi preferiria poder-me dedicar només a pintar cims turmentosos amb una clariana al final, ben gran i ben bonica... Eterna. Mentrestant pinto amb els dos, sabent quin escolliré al final i sent conscient que hauré de guardar l'altre per sempre, amb el taronja, el blau elèctric i el negre...
(Tornen a ser la 1:24 a.m, i torno a estar al mobil. No em tingueu en compte l'ortografia, bones festes)

- Profunda i plàcidament.

Igual que anys enrere, aixecà la vista i el veié enterrat entre paperassa i llibres, totalment immòbil i amb el front i el nas apegats a la taula, com sempre.
Dormia profunda i plàcidament, o això li va semblar els primers minuts, mentre anava a buscar llibres que no necessitava per poder passar per davant del racó i observar-lo entre les estanteries de la biblioteca.
Però es va voler apropar massa, i quan va entrar al racó quadrat on ell dormia per observar-lo més d'aprop, va tombar un llibre que, al caure a terra, va fer trontollar les estanteries una bona estona.
Va girar-se a poc a poc per marxar, com si ella no hagués fet res, però es va aturar en sec quan va sentir el soroll d'un cos que queia a terra al seu darrere.
Voltejant una mica el cap va poder veure com el noi que dormia a la taula i al que havia estat observant durant tanta estona estava estirat a terra amb la mà a sobre del llibre que a ella li havia caigut segons abans.
Estirat a terra, com mort, però dormint profunda i plàcidament. Es va asustar. Feia molt temps que ella l'observava i ell no havia canviat mai de posició. Sempre havia estat apegat a la taula, com desmaiat, i ella, que l'havia esperat molts cops a les escales de la biblioteca a la nit, després de tancar, i no l'havia vist mai sortir d'allí, es sentia atemorida i fràgil.
Va decidir no tocar-lo i sortir d'aquell quadrat d'estanteries sense fer soroll, i quan ja quasi estava fora, va notar com una mà li agafava l'espatlla dreta, i en girar-se reprimint un crit, va veure'l dret al seu darrere amb el cap acotxat, les espatlles caigudes i el braç estés cap endavant, amb el llibre que hi havia a terra, com oferint-li, i dormint profunda i plàcidament.
ella va dubtar uns segons abans d'agafar-li de la mà, i a corre-cuita va sortir d'allí, però en ser fora es va girar per tornar-lo a mirar i el va trobar un altre cop, enterrat entre llibres i paperassa, amb el nas i el front apegats a la taula i els braços estesos cap endavant, però aquest cop s'agafava les mans com si demanés perdó o clemència.
En arribar a la seva taula, confusa pel que acabava de passar, es va deixar caure sobre la seva cadira i va mirar el llibre que portava a les mans.
"La Bella dorment", que també va dormir, en el seu temps, profunda i plàcidament.