L'habitació és freda i és fosc. Entra poca llum per les finestres i desdibuixen ombres al meu voltant. Em fa por estar aquí sola i que qualsevol cosa m'agafi del peu, però sento a Dani jugar a l'habitació del costat i em tranquil·litza saber que si crido vindrà a veure què passa.
Cada cop que vaig a dormir penso en tu i m'imagino com serà, quantes cerveses hauré de pagar-te i si voldràs fer l'última a casa, en mi. Si congeniarem. Si em preguntaràs si pots besar-me o si només farem que xerrar. Tant de bo no m'ho preguntis, o tant de bo si i que jo et pugui vacil·lar una mica i que et pugui besar entre riures. La veritat és que no sé com fer per portar la conversa cap on jo vull per dir-te que m'agrada molt xerrar en tu. Que m'ho passo molt bé i que crec que...
En realitat, sí que sé com fer-ho.
El sol m'enlluerna la cara i me n’adono que ahir no vaig tancar la persiana del tot. Sento la teva respiració al meu clatell i decideixo moure'm a poc a poc per acabar de baixar-la sense despertar-te, però no puc. No em deixes. Em tens agafada per la cintura i ni et despertes ni em dónes llibertat de moviment així que em giro, mirant de no molestar-te, i et passo la mà pels cabells, l'orella, la cara, el nas i la boca. Torno a intentar allargar-me cap a la corretja de la persiana però segueixes sense deixar-me anar i decideixo quedar-me de cara a tu que, almenys així, el sol no m'enlluerna i, perquè negar-ho, les vistes des de la teva part del llit són precioses. M'agrada veure a la gent dormir. Estan indefensos. És com si tot el que els preocupa desaparegui per unes hores i la veritat és que m'agradaria que no tornés a aparèixer quan et despertis. T'acaricio la mà, el braç, l'espatlla, el coll i, vaja, tens pigues a la cara. Crec que ja me'n vaig adonar entre cervesa i cervesa aquella vegada que les hores van durar minuts, però així, més de prop, sembla que formin un patró i les enllaço amb els dits. Arrufes el nas com si et molestés i respires fort i em fa gràcia. Somric. I de cop i volta obres els ulls i somrius.
