Natur.

Quédate mientras ROMPO

las ramas                                                     

de la abetosa.                          

Mírame mientras DESPOJO 

de las flores                                                

su cordura.                         

Tómame mientras DESGARRO 

el glorioso canto                                         

jilguero.                         

Huéleme mientras SURCO

           la tierra mojada 

con las uñas.               

Apriétame mientras DESPIERTO 

al oso que inverna                                      

perezoso.                         

Aráñame mientras me pongo, sudorosa, la piel a tiras de la liebre amiga.

Fins arribar al cor

Menja'm, però menja'm a poc a poc, amb paciència, com si em volguessis fer durar fins al final.

Llepa'm, per tot arreu, fins a arribar al més dolç dels racons, com si no pogués desgastar-me mai.

Assaboreix-me, intenta mantenir l'essència tot el que puguis, aconsegueix recordar-la cada cop que tanquis els ulls.

Sospesa'm com si fos la cosa més pesada del món, i a la vegada la més lleugera.

Recorda'm cada dia que en veigues a alguna que s'assembli a mi, o que té els meus ulls, o el meu cabell, perquè

Jo et menjaré, mossegaré, lleparé i t'assaboriré. Et sospesaré fins no poder més i et recordaré a cada mirada i a cada somriure.

No paris fins a arribar al cor.

- "Us podré abraçar aviat"

En arribar al descampat van agafar-se les mans ben fort i van aixecar la mirada.

Van cantar-li, cridant, "Aniversari feliç" mentre els ulls se'ls omplien de llàgrimes, i a l més gran dels tres germans, se li plegaven els genolls.

La van abraçar, i a punt d'aixecar-se per marxar, de darrere el mur que hi havia al mig del descampat, van sentir aquella melodia xiulada que els repetia el seu pare fins a la sacietat abans de marxar a dormir.

I quan van aixecar el cap, el van veure, entre els filferros de dalt del mur, somrient mentre les llàgrimes li queien galtes avall.

"Us podré abraçar aviat"

("Happy B-Day - Zum Goldenen Hirschen")

- Mentre treus el fum entre les dents.

Dolça claror a contrallum que enfosqueix la teva silueta.

Dolça ràfega de vent que et mou els cabells i tels esvalota mentre treus el fum entre les dents.

Dolç setembre el que ens ha portat fins aquí i dolces les mirades, els gestos i els petons que s'han escapat aquest matí.

Dolça mà que m'acaricia la galta i dolços ulls els que em miren en la foscor.

Dolça olor que la meva roba impregna,

i dolç record, i feliç, i rialler, i perfecte, i tot.



Seguir a @sleepmemories

- Res més que saber que tenen a l'altre a la vora.

Les llums els enceguen mentre corren per tapar-se de la pluja. Estan tots xops. S'amaguen en un petit portal a l'espera que amaine una mica.

La xupa de cuir, les Doc. Martens, les Adidas amb els mitjons Lonsdales calats fins a dalt, i els cabells molls que els tapen la cara mentre s'engeguen el cigarret fan que la Harrington sense caputxa sembli mala idea.

Ha sigut una nit estranya, pensen. Havien de sortir de concert i allí estaven, que sense consumir res semblaven més desmanegats que de costum.

Les 5 del matí. Si n'havien passat de nits parlant, intentant salvar el món. Donant solucions a problemes que no acabarien mai perquè ningú més que ells hi havia pensat.

De fet, avui pensen en com parar la pluja i en el simple que és posar una carpa gegant per a què ni el públic ni el grup es mullin.

Els seus ulls passegen pel carrer però en cap moment es miren entre ells.

Somriuen.

No necessiten res més que saber que tenen a l'altre a la vora.

Una senyora tota tapada els fa alçar per entrar al portal, i un cop drets, ell li acaricia la galta en dos dits, i quan ella es gira per mirar-lo, el troba molt aprop.

Passa el primer autobús del dia, i els acaba de mullar.

Coses de nassos

Quan els nassos es toquen regna el silenci, s'accelera la respiració i notes el pols a les orelles.


Quan els nassos es toquen s'acluquen els ulls, es mullen els llavis i els pèls es posen de punta.

Quan els nassos es toquen se't fa la boca aigua.


Quan els nassos es toquen queda ben poc per notar aquella mà a la galta o al clatell, que t'espenteja segura cap endavant.


Quan els nassos es toquen et mulles.

Quan els nassos es toquen ets tímid, vergonyós i càlid.

Quan els nassos es toquen somrius nerviós durant uns segons.

Ja no saps com han arribat els nassos a tocar-se.

Ja no saps com parar l'impuls, ni si vols parar-lo.

Ja no saps si ha sigut expressament o una mera coincidència.

Ja no saps si has perdut o no, la noció del temps.

Quan els nassos es toquen, la mar remoreja tranquil·la, la sorra se't posa entre els dits dels peus, la lluna et mira i el teu cap es perd.

El mundo se ha vuelto loco. ¿Qué pasará si se enteran de lo que escribimos?

El mundo se ha vuelto loco. ¿Qué pasará si se enteran de lo que escribimos? Seguramente nada.

La gente hoy en día se limita a escuchar. Muy pocos dicen lo que piensan y sólo una tercera parte de esos pocos se atreven a luchar por ello.

Somos, supuestamente, libres. Y digo supuestamente porque no es una realidad, sino lo que nos han dicho que somos.

Pero, ¿acaso somos libres para escribir lo que pensamos? ¿Difundir nuestras opiniones? ¿Gritarle al mundo nuestra concepción sobre él sin que nadie nos juzgue, señale, o discrimine por ello? Eso no es libertad a mi modo de entenderla.

Si os pidieran que escribierais sobre vosotros, la gran mayoría os describiríais por fuera y por dentro. Cómo os veis en el espejo, lo mucho que os molesta ese 1,75m de estatura o la desgracia que os habéis hecho en el pelo.

Algunos hablaríais de vuestra vida, el trabajo, los amigos, la escuela, esa mujer del bar que os echa la miradita todas las mañanas.

Otros escribiríais como creéis que sois por dentro. Daríais una opinión subjetiva sobre vosotros mismos, y algunos pocos más atrevidos explicarían como creen que les ven los demás, lo que le gusta a la gente de ellos, y lo que no.

¿Pero que hay de todas aquellas experiencias que nos han hecho ser así? ¿Dónde están las tardes en el parque, las noches en el bar, los mediodías en el comedor del instituto? ¿Dónde? No somos más que un puñado de experiencias.

No somos ariscos, somos aquel abrazo que nunca nos dieron. No somos cariñosos, somos los besos de la abuela todos los domingos. No somos tímidos, somos todo aquello que no hemos dicho. No somos misteriosos, somos todos los secretos bien guardados.


¿Qué tiene que ver esto con la libertad?

Para poder escribir con libertad (con mi concepto sobre ella) uno tiene que ser sincero con él mismo.
La gente no empatiza con las palabras de alguien que no se conoce. Eso se nota al leer, más de lo que debería.

El mundo se ha vuelto loco. El mundo cambia como siempre ha hecho. Y no es el mundo el que reprime deseos, ni el que critica, ni es la chica del café. Sólo te reprimes tu.

Sincérate contigo mismo.

Sé libre.

Escribe.

Vive.

Sé feliz.

- Llavis segellats, sentiments inescrutables.

El riu estava alt aquell matí, i tot i que la nit anterior havia plogut, el terra estava sec. Van sucar els peus a l'aigua i van agafar-se la mà per jugar amb els dits de l'altre.
El sol anava aixecant-se cada com més i els reflexos a l'aigua els enlluernaven. Feia un ventet agradable.
Es van asseure a terra. Ella entre les cames d'ell, mirant al cel amb el cap recolzat a la seva espatlla mentre ell li passava les mans pel ventre acariciant-li el melic amb la punta dels dits.
No duia perfum. La veritat és que mai li havia sentit que en portés però la seva pròpia olor l'encisava de tal forma que qualsevol fragància embotellada perdia la batalla.
Ella va acariciar-li la cara sense mirar-lo i ell va rebufar, com feia sempre que es posava melodramàtic.
Van besar-se sense molt èmfasi, i va regnar el silenci fins que, per no semblar-ne una qualsevol, li va dir: t'he trobat a faltar.
No va tenir resposta. Llavis segellats, sentiments inescrutables. Ja sabia que no feia falta.

Tots vosaltres

M'agradava que em tiressis al llit fent-me pessigolles.

O que tu em fessis veure les estrelles.

També que et tremolés la mà quan m'agafaves.

O que et passessis hores tocant-me la cabellera.

M'agradava que et posessis gelós.

O que tots us en poséssiu.

També que m'ensenyessis nous mons.

O que vinguésseu a abraçar-me.

M'agradava que et fixessis en tot el que m'agradava.

O que m'haguéssiu fet feliç tants cops.

També com se'us entendria la mirada.

O que, inesperadament, em féssiu un petó.

M'agradava que t'alegressis.

O que m'ensenyessis una nova cançó.

També que em cuidéssiu com si fos l'única.

O que us transforméssiu en els millors.

S'ha de dir que guardo, de cada un, un record molt especial. Tinc tots els vostres somriures ben gravats al cap.

Eren preciosos.

Espero que encara ho siguin, perquè a mi m'alegraven el dia, i encara ara, quan els recordo, m'il·luminen.

Si no hi ets, no puc escriure.

Si no hi ets, no puc escriure.

Remoregen els pensaments com les ones d'aquella cala on no hem vist mai sortir el sol. Tremola el cap com els altaveus dels concerts on no hem saltat. Es creuen les mirades com els llençols dels llits on no hem dormit. I s'escriuen sentiments que ja no es poden dir.

Si no hi ets, no puc escriure.

Algun cop t'ho he hagut de dir.

Algun cop t'ho he hagut de retreure.

Algun cop t'ho he hagut de repetir.

Si no hi ets, no puc escriure.

En sóc incapaç, el bolígraf no es mou i les pàgines es tanquen. He de recórrer a algun record fugaç, de sorra, malabars, concerts, albergs, nits, sentiments i paraules.

Si no hi ets, no puc escriure.

Et fas essencial i, sense voler-ho, t'ho acabes creient tant, que per voler escarmentar-me, te'n vas.

Si no hi ets, no puc escriure.

Excuses barates

Mira'm. Amb la típica excusa de que m'has vist pel carrer encara que jo no hagi sortit de casa. Dient-me que el que has sopat t'ha recordat a mi, que cada cop que sospires et vinc al cap. Explica'm que has plorat i que tant de bo deixes de passar-te pels ulls tot el que et passa, que tant de bo tot acabés d'una vegada. Conta'm un conte d'aquells que tant m'entusiasmen i que no puc deixar d'escoltar. Renega del sol, dels núvols, la lluna i els estels. Busca constel·lacions i ensenya-me-les, i troba'n de noves amb els nostres noms. Tingues qualsevol excusa per mirar-me. No et facis l'interessant. M'agrades calmat, relaxat i sincer. Home d'ulls oberts i emocions tancades, busca excuses.

Bàsic, animal, simple, i superficial.

Com una llebre entre dues roques i un canó es sent acorralada. Sembla que començarà a suar de seguida però primer experimenta una sensació de fred que li va de cap a peus. Traga saliva
i intenta esquivar el contacte directe sense saber que inventar-se aquest cop. Hagués preferit un bar per passar la tarda. Està farta de tanta muntanya, tanta solitud, no poder fugir quan vol perquè tardaria hores en arribar a casa. Està fins als collons de les exigències, els sentiments exagerats no li agraden i, amb el somriure cansat, esquiva la mirada del que possiblement ha sigut el seu pitjor error. No sap com dir-li que la gent normal queda de tant en tant per fer unes cerveses, anar al cine o fins i tot passar el dia fora. La gent normal no es perd en el no res amb l'única finalitat de fotre un polvo o si més no, no ho fan cada vegada que es veuen i sense excepció. No solen exigir canvis sense oferir-no, i són plenament conscients de què han fet bé i què malament, i tampoc posen estrofes de cançons com a exemples quan no saben com expressar-se. Però tot això depèn de què entengueu per "normal".
Li esgarrifa pensar en què arribarà un moment que, sense dissimular, li agafarà la mà i li posarà sobre la bragueta del pantaló i ella li traurà donant alguna excusa qualsevol per no dir-li que està cansada, que no en té ganes, i que pareix que només es vegin per a això. Després carregarà amb les culpes, com sempre, acotxarà el cap i mirant-lo de reüll, li farà pena que tot es redueixi, per a ell, al més bàsic, animal, simple, i superficial que mai ha existit.
Però com dir-li, i fer-li entendre, que ella no té tants problemes ni ell és tan normal?

Mentre escrivia m'ha vingut al cap aquesta foto que vaig fer  l'any passat des del cim del Mont Caro.

- Quan gires la cantonada.

No sé quants cops he llegit aquesta frase al mòbil. No sé quants cops m'he encantat i he fet tard. Ni quants cops m'he arreglat una mica més intentant que no es notés gaire encara sabent que no t'hi fixaries. No sé quants cops he agafat aire abans de sortir per la porta negra de ferro ni quants cops he mirat a banda i banda per si de cas. No sé quants cops he corregut fins a uns metres abans de la cantonada ni quants cops hi he passat absent, sense mirar, i t'he deixat enrere sense voler.

Quants cops no t'has pogut resistir i has sortit a esperar-me a l'altra banda d'on sempre? I quants cops m'he llençat als teus braços i m'has aixecat a l'aire uns instants mentre m'abraçaves i t'abraçava?

Quants segons, minuts, hores, dies, setmanes, mesos, o anys m'he passat amb el nas enfonsat a la part baixa del teu coll, allí on el cabell comença a créixer? Allí on puc cridar-te que t'estimo sense que em sentis. Allí on puc tancar els ulls un moment i ser conscient d'on sóc.

Recordes el primer cop que et vaig abraçar? Segur que millor que jo. Vas diguer obrir els ulls, com sempre, i et vaig diguer donar instruccions de: Vols fer el favor d'abraçar-me?

- Vestits de Cel

I llavors què? Ens trobarem al bar i de l'únic que serem capaços serà de tocar-nos els peus en lentitud i paciència, esperant que l'escuma de les cerveses quedi al cul de la botella glaçada, que ens serveix per evitar-nos el contacte directe amb els ulls. Però inevitablement aixecaràs la vista, o l'aixecaré jo, i em posaràs aquella carona de marrec entremaliat mentre la mà jugarà amb la botella. I un cop desperta voldré tornar a dormir per tenir-te al davant un altre cop sense voler fer res més que jugar amb els teus peus i mirar-te fixament als ulls.
(Sabeu aquells dies que marxes a dormir i no fas més que donar voltes al llit, i arriba un moment en què estàs mig delirant, que no saps ni com et dius? Doncs jo escric aquest tipus de coses.)