És un conte que vaig escriure per a classe ara ja fa uns mesos.
Quan la meva filla em va trucar per preguntar-me si volia anar a viure amb ella a Lleida, se'm van il·luminar els ulls. Mai havia sortit de Mijarán i sempre m'havia fet il·lusió veure la ciutat on vivia la meva filla. Vaig penjar el telèfon i, mentre em dirigia a l'habitació per fer-me la maleta, anava imaginant-me la cara del meu estimat Tomàs si hagués estat present en aquell moment. Tot girava entorn a mi com el final d'una pel·lícula de por.
Camises, bruses, mitjons, mitgetes, sabates, pantalons, faldilles, fotografies, maquillatge, perfums... Crec que vaig arribar a omplir més de tres maletes. Les meves amigues estarien orgulloses de mi! Tota la vida tancades en aquest poblet de mala mort i l'única que n'ha sortit per viatjar, i no per anar al cel, he sigut jo! El pare havia escoltat les meves pregàries! I amb molta cura, vaig acabar de tancar les maletes, i vaig anar al menjador, per asseure'm al sofà a esperar a la meva filla que no tardaria en arribar.
Uns minuts mes tard, la Marta entrava a casa a buscar-me. Semblava tant entusiasmada com jo per emportar-se'm d'aquell lloc, i em mirava ilusionada mentre agafava les maletes. Sempre s'havia queixat que el poble era un lloc molt solitari i que necessitava veure món. I ella que havia tingut oportunitats d'estudiar més llengües que l'aranesa i la sort que el seu pare li va poder pagar els estudis en una universitat de Londres, havia decidit que era hora de que jo comencés a conèixer món.
La Marta s'obria camí amb el cotxe i m'anava assenyalant els llocs més vistosos: La Llotja, La Seu, el Castell del rei Moro... També em va explicar que el trànsit era diferent i que no creués mai sense mirar, que portes la cartera a mà i no li treies els ulls de sobre i que sobretot no parles amb extranys. Fins que vam girar en un carreró i va entrar el cotxe al pàrquing. Era encantadora la ciutat, i em moria de ganes de començar el meu dia a dia allí.
Amb parcimonia vam pujar les maletes, i sorpresa la meva al trobar un ''plegatín'' al mig del menjador. La Marta semblava tranquila, però no acabava d'atrevir-se a dir-me la raó per la qual jo estava a la ciutat.
D'aixó en fa quasi un mes, en resumides comptes em va portar a una residència d'avis.
En un principi em va fer il·lusió, coneixeria noves amigues, sortiríem a passejar, faríem activitats juntes i tot sería quasi perfecte. La Marta es va alegrar que la idea m'hagués entusiasmat i somreia a tothora, però en portar-me, al dia següent al lloc que em canviaria la vida, vaig adonar-me d'una cosa que no m'esperava. Ningú parlava aranés.
Vaig intentar convencer-me que no sería un inconvenient, que poc a poc n'aniria aprenent, que els 83 anys no serien un impediment pel meu cap i resant per a que la meva capacitat de relacionarme, no hagués minvat al llarg dels temps.
El meu primer dia a la residència va ser una mica fotut, no entenía a ningú, ni ningú m'entenía a mi. Les dones em miraven amb cara extranya i algun home es dirigia a mi parlant a correcuita i no hi havia manera d'entendre res. Si que és cert que alguna paraula l'entenía, per la semblança amb la meva llengua, però la majoria eren complicades. Em vaig sufocar. En un moment donat, l'habitació va començar a donar-me voltes i jo vaig començar a hiperventilar. Crec que vaig sentir cridar a algú quan vaig caure de cul a terra, i vaig poder veure, borrosament, uns peus corrent cap a mi i cridant el meu nom. Aquella nit no vaig poder dormir.
A l'endemà tothom em mirava d'una manera una mica extranya. Jo em pensava que en aquests llocs hi estàn acostumats a veure coses d'aquestes, però sembla que amb l'edat, això de xiuxiuejar en veu baixa i sense cap tipus de mirament quan passa algú que ha fet alguna cosa especial, o mal feta, va en augment.
Un cop passada la primera setmana, les mirades ja no eren les mateixes. No podia comunicar-me, ni jugar al bingo, ni sortir a passejar perquè qualsevol cosa que em deien em sonava a xinés i d'alguna manera, poc a poc, em vaig anar quedant tot sola.
De vegades somiava que podia parlar amb ells, però em despertava amb el mateix de cada dia. Rutina, rutina i res més que rutina. Baixava al menjador, sola, esmorzava i em prenia les pastilles, sola, m'aseia a la taula, sola, jugava a cartes, sola, sortia a donar un tomb, sola, m'asseia en un banc, sola, dinava, sola, mirava la tele, sola, feia mitja i punt, sola. Bé, menteixo, en realitat estava envoltada de gent, però em sentia més sola que quan va morir el Tomás.
Estava decidit. Marxaría amb la Marta. No aguantava més alli, i en un mes que portava en aquell malsón, no havia pogut sortir endavant. Però en veure, aquell diumenge, els seus ulls ferms al insistir en que m'havia de quedar a la residència sense moure'm, l'única solució que en aquell moment vaig veure, va ser escapar-me. Dir que anava a donar un tomb, sortir, i marxar a casa meva d'alguna manera. Dit i fet. No feia ni cinc minuts que la Marta havia sortit al carrer, que jo ja estava escabullint-me de l'infermera.
Lleida. Una de les coses que em va dir la Marta només arribar a la ciutat va ser que no creués el carrer si no era pel pas de zebra i sense mirar. Tot i així, la meva filla es sentirà culpable tota la vida.
