- Inspiració? Hola?

Camines. Em mires. Somrius. Baixes la mirada. Somric per inèrcia. Segueixo endavant. No et miro. Sospires. Segueixes endavant. El meu interior s'apreta. El teu es manté immutable. Sec a la taula. Tu fas el mateix. // Caca de text //  Caminava amb la caputxa posada. La pluja li banyava la cara i, amb les mans a les butxaques, xapotejava pels tolls del carrer. // Hi ha dies en que la inspiració  et falla, o simplement desapareix. Dies en que ets conscient de que la inspiració està condicionada per diversos factors. // Meh. Caca.

- No duu anell a l'anular.

La llum que entra per la finestra em fa tancar els ulls pel mal. L'home parla. Introdueix l'assignatura. Em recorda a Filemón el de Mortadelo.
La malaltia em pertorba l'atenció i el sento però només l'escolto de vegades. El miro. Somriu. Ha degut tenir un bon dia. No puc mirar-lo amb tranquilitat. Està a contrallum. Utilitza l'expressió ''Pepito Pérez''. Quina gràcia. Potser feia cinc anys que no sentia aquesta expressió.
Fa pinta de bona persona i no duu anell a l'anular. Camisa a ratlles, pantalons de pinza i cinturó marró de cuir. S'ho passa bé.
És esquifitdet. Potser acaba de sortir d'un matrimoni. Potser s'ha deslliurat de la pesada de la seva dona, arpia i manipuladora. Qui sap.
No calla. No es queda en blanc. En sap de lleis i exemples. PUM! PUM! PUM! La porta s'obre ab força i apareixen quatre homes de negre i l'agafen. Ell crida. La classe està muda. Se l'emporten. No el tornem a veure.

- ''Mira'm!''

Et vull mirar al fons dels ulls i descobrir-te el pensament. Vull tocar-te amb la punta dels dits i produir-te un calfred.
Creues els peus, amb aquella actitud indiferent però amb pinzellades d'interès. Gires el cap i em veus. Aguantes la mirada uns segons i baixes la cara mentre et fregues el clatell amb la mà. ''Mira'm!''. Segueixes immutable, mirant endavant. Però amb un gest inesperat gires la mirada i m'enganxes. En menys d'un segon ja he dissimulat d'una manera molt cridanera el meu acte. Em poso la mà a la cara i amago la meva rialla per la tonteria que acaba de passar.

- Microconte.

Aquella mà gegant s'apropava a mi, i jo no em podia apartar. El meu cos, plantat a terra es movia amb el vent. Va arrencar-me, i tallant-me els peus em va aixecar fins posar-me davant de dos ulls verds, grans, i amb una expressió d'alegria. - Mama! Mama! Mira! Tinc un trebol de quatre fulles! Puc fer un punt de llibre amb ell?

(La veritable història del trebol.)

C21

Camineu agafats de la mà. El parc és fosc però encara hi ha algun raig de llum que travessa el fullatge i crea un efecte d'imatge sobre croma.
L'Àlex veu els gronxadors i corre cap a ells, i tu el mires amb un somriure. S'apropa als nens i s'agafa a la barana de ferro esperant a que acabin per pujar-hi ell.
Un dels nens el mira i fa mala cara. Acte seguit tots els nen que estan al voltant paren de jugar i marxen plorant cap a les seves mares. L'Àlex et mira. No saps com reaccionar ja que aquelles dones t'observen amb menyspreu i l'Àlex es gronxa amb una expressió extranya al rostre. Decideixes esperar, amb la cara ben alta, a que l'Àlex acabe de gronxar-se. Després d'uns moments incòmodes el veus dirigint-se cap a tu i ,trist, et diu: ''No volen ser amics meus.''. L'abraces amb força i ell t'abraça a tu, fent-te mal però procurant controlar-se. Li dones un petó i marxeu a casa.
A l'hora d'entrar per la porta l'Àlex et mira i et fa prometre que no li diràs res a la mare.
Acabeu de sopar i mentre ell mira la televisió tu t'asseus a la cuina al costat de la mare mentre li expliques el que ha passat al parc i intentes aguantar-te el plor. L'Àlex entra i et dona un cop de puny enfadat. Es posa a plorar i a abraçar a la mare. ''Soc diferent, mare! No vull ser diferent! Vull tenir amics!''. Li toques el cap mentre et cau, a la fi, la llàgrima, i li dius que no és diferent, que simplement és especial i una de les millors persones que has conegut mai, que l'estimes tal i com és i que té un cor enorme. ''No sóc especial! Sóc diferent! Estrany! Per això no tinc amics!'' A la fi, i després d'una llarga estona, la mare aconsegueix calmar-lo i l'Àlex marxa a dormir mentre la mare et fa anar al menjador.
T'asseus al sofà i la mare et mira: ''Mira, Marta, quan fa setze anys els metges ens van explicar al teu pare i a mi tot allò del cromosoma 21 i ens van donar l'opció de no tenir a l'Àlex no vam dubtar-ho ni un moment. És el nostre fill, igual que tu, i vam acceptar la responsabilitat d'estar amb ell sempre. Has d'entendre que el que li ha passat avui no serà la última vegada que li passa, i que li podran passar de pitjors i bastant sovint, i que l'únic que podem fer és  ajudar-lo a ser feliç cada dia.''
La mare et dona un petó i marxa. I tu et quedes pensant en que encara que tinguis tretze anys vols assumir la responsabilitat de fer feliç cada dia al teu germà gran, perquè l'estimes amb tota la teva persona.

- Com un vell verd. [Juny 2012]

Es van mirar al centre de les pupil·les, i els seus rostres s'acostaren poc a poc fins que els nassos van acariciar-se amb suavitat. Les ulleres se li van entelar i les mans d'ell van agafar el rostre d'ella. Farien l'amor. Tenia molt clar que farien l'amor i s'ho prenia en calma. Amb una mà a la cuixa i l'altra al seu clatell, va besar-la poc a poc, amb una mica de timidesa hipòcrita, i li va entrellaçar els dits entre el cabell. Li agafava les mans i se les posava a la cintura, sense pressa i sense donar-li temps a tocar res, i li acariciava la galta a cada bes. Ella tancava els ulls, ell contemplava la foscor que hi havia al seu davant. Es volien però no s'estimaven. S'estava complint el típic tòpic de parella. Una escena de llibre barrejada amb unes ansies de sexe amagades baix la tendresa. Per al que ella tenia al cap necessitava una habitació, una finestra una mica oberta amb la cortina volejant. Per al que ell volia li era suficient estar-se a qualsevol lloc.
És interessant el joc de sentiments i emocions que passen per un pensament de menys d'un segon. Aquella capacitat de saber on volem estar i amb qui en un precís instant. Aquell poder de tancar els ulls i imaginar-te en una altra escena.
Però ells seguien amb el seu joc. Ella gaudia imaginant-se la seva pròpia història i ell posava tot el seu empeny per sortir de la seva cintura i aconseguir que el conte d'ella i la fantasia d'ell tingués un terme mig.
Es volien, però no s'estimaven. Es van repetir tants cops la frase que van arribar a creure-se-la fins al punt de ser-ne conscients. Parlant sense embuts; voler una nit de sexe no és el mateix que estimar una temporada compartint més que un llit, un cotxe, un banc, un matalàs, un terra... Però ella se'l mirava mentres feien l'amor (perquè encara que li costés reconèixer-ho, feien l'amor) i tenia dificultats per a que, entre gemecs, no se li escapés un ''t'estimo'' induït per l'eufòria de l'orgasme. Ella el vol, sent conscient de que només és sexe, ell no deixa passar cap tipus d'escàner pel seu pensament.
I jo els observo des de la meva finestra. Com un vell verd, si. I mentre apreto els llavis assenteixo de manera repetitiva desitjant, alhora que tanco la finestra, que trobin l'equilibri perfecte.