Tot el que han volgut que siguis.

Et mires al mirall i veus tot allò que han volgut que siguis i no ets. Al teu davant s'alça algú fort i equilibrat. Pareix que per més que l'empenyis no caurà. Et mira amb la compassió incrustada als ulls, i m'entren mou el cap a banda i banda, negant-te, sospira. Et sents incòmode.  Aquella petita rancúnia que t'ha vingut de cop sembla notar-se't bastant. Els teus pantalons malgirbats no tenen res a fer amb aquelles mitgetes de seda, i la faldilla per sobre el genoll. Les teves bambes brutes pel fang, de córrer, saltar, cridar i ballar, no hi fan res davant dels talons vermells de xarol. Et mires la sudadera, i aixeques la vista. L'espill et torna la imatge d'una jaqueta i un mocador. Però en aquell moment aquells ulls et miren amb enveja. No ho entens. Aquell cabell llis es mofa de la teva trena despentinada però hi ha alguna cosa que no és com abans. Fas un salt. Ell es queda immutable. Cantes. No obre la boca. Somrius. I és aquí quan te n'adones de que no ha somrigut en cap moment. No és feliç. És tot el que els demés han volgut que fora, però no el que ell vol. La compassió passa dels seus ulls als teus. Mires el mirall, i ell et mira a tu, dolorit i desprenent un patiment infumable. Et treus la sudadera, li tires. L'agafa, l'estreny, somriu i desapareix.

- Petita reflexió literària més que compartida.

 Som asseguts en un banc blau, metafòric, mentre veiem passar el temps, la gent, l'orgull, la generació. Ho veiem passar tot, i seguim asseguts en un banc blau, fent com els homes grans del parc que només fan que queixar-se mentre els seus estimats ocellets son sabotejats i marxen, com les oportunitats. Potser al davant tenim un banc vermell, amb els pardalets a sobre, mirant-nos amb dolçor i desig, però nomes uns pocs veiem aquell banc i volem asseure'ns-hi.

(Inspirat en:  Banco azul de Pacodecazeres a: elmuseovirtual.com)

No és bo?

Mil pensaments es donen de cops al meu cap. Espero, mirant la pantalla, coses que per si soles no sortiran. Què vols? Què vull? No tinc gaire clar quina de les dos preguntes obtindrà resposta abans.
Necessito el control absolut de la situació. No és bo? Per a mi si que ho és. Necessito saber la conseqüència dels meus actes. Si m'equivoco, o si realment m'he fet la idea que vols que em faci.
És complicat esperar una resposta sense haver plantejat la pregunta. Però a mi m'agrada respondre, m'agrada muntar-me la pel·lícula i m'agrada agafar indirectes que no tinc clar si existeixen per poder seguir amb la il·lusió. No la trenquis, si us plau.

- Silencis

Tinc un problema: Em saben greu moltes coses. Em saben greu les males paraules, els mals gestos, les males mirades... Però sobretot em saben greu els silencis. Odio els silencis perquè enganyen. Perquè parlen més del que toca. Perquè no parlen de res. Perquè em menjo el cap volent saber que diuen. Perquè vull que tinguin un significat i no el tenen. Perquè són els que em fan mirar-te i em fan pensar. Perquè son els que em fan mal.

- Freak

Et despertes. Estires la mà cap a l'altra part del llit. No hi és. La suor freda apareix abans del pensament. La sensació d'abandonament flota en el teu cap. Obres els ulls. Aixeques mantes, llençols i coixins. No hi és. T'alces del llit i mires l'habitació. Surts al passadís i passes per la cuina, pel menjador, pel balcó i per la galeria. No hi és. Et deixes caure mort de fred sobre el sofà. Feia pocs dies que l'havies recuperat. La vas perdre per no fer-li cas i centrar la teva atenció en coses que tu creies que eren més importants. No hi és. Et tapes amb la manta, i pujes els peus. Però de cop les teves orelles senten un murmuri. ÉS ELLA. T'aixeques frenèticament i surts corrents al rebedor per quedar-te en silenci i poder seguir la veu. Poc a poc vas apropant-te al passadís, i et pares al davant de la porta de l'habitació del teu germà. Sents el murmuri cada cop més fort i sents al teu germà riure. Obres la porta. Els veus. Vas cap al teu germà. I deprès d'una bona cleca li agafes la GameBoy de les mans. Tornes al llit.

-

Els ulls es troben. Els nassos es toquen. Les boques es corben. Les llengües sospiren. L'instant s'atura. Les mans avancen. Els dits s'agafen. El cap s'inclina. Els ulls es tanquen. Els nassos respiren. Les boques s'ajunten. Les llengües s'empaiten. Les mans es separen. Els cossos s'abracen. Les cames tremolen. L'al·lè s'escapa. El pensament minva. Els llavis es separen. Les llengües s'apaguen. Els ulls es miren. Els caps trontollen. Les ànimes sospiren. Ells somriuen.

Av.Madrid

Mengen pipes amb ansia. Les sabatilles desgastades queden penjant al final de l'escala i la fum del tabac es barreja amb la sal a les seves llengües. Observen com es fon el sol per sobre el riu i no parlen. Sudaderes grans i pantalons amples. Els pares els esperen per sopar però van prendre la decisió de ser dolents i arribar tard sense contestar al telèfon. No viuen. Això que tenen no és vida. Posen la música alta, i el piano, els baixos i la veu parlada-melòdica inunden el portal. Es passen la mà pel clatell i sospiren. És tard. Tenen problemes i de la mateixa manera que no saben com solucionar-los també saben que quedant-se asseguts al portal un diumenge a la tarde no trobaran la solució. A