- 1894

Aquell somriure estúpid va venir-me als llavis i als ulls. Les emocions eren fortes i el sentiment inequívoc i clar. El tacte suau del paper amb aquella olor tant característica dels llibres havia augmentat, potser i si era possible, l'èmfasi amb el que tot havia succeït.
El meu cap donava tombs i la meva ment estava completament en blanc. Si no hagués estat sola no m'haguessin sortit les paraules. Estava segura de que la meva cara era una mapa. És interessant la manera que té d'actuar el cap quan succeeix una cosa que no t'esperes. Posem-nos en situació mentre se'm posen els cabells de punta només de recordar aquella sensació de no-sé-què.
Em trobava llegint un llibre. Cal dir que el llibre se m'havia deixat un temps per poder comprovar amb els meus propis sentits la grandesa del senyor G.Orwell. Des d'un principi, ja que la finalitat era llegir i entrar en el món de l'estat totalitari on es troba Winston Smith, els detalls superficials i materials del llibre com a objecte els havia passat per alt. Apareix la sorpresa. Arribada la pàgina 71 els meus ulls decideixen apartar la mirada de les pàgines, els tanco amb força i en tornar a obrir-los veig d'una manera clara un marcador de pàgina de color groc que sobresurt per la part de dalt del llibre, el qual jo havia vist però no havia sigut conscient en aquell moment de que allò era allí. Analitzo l'escena. El meu cap es mou entre pel·lícules on els protagonistes es deixen missatges entre les fulles de les seues novel·les preferides. Amb curiositat i diversió però tenint en ment que allò és només un marcador separo les pàgines poc a poc. 105. El meu cap dona tombs i la meva ment està completament en blanc. La pàgina divideix el seu contingut en tres parts, la segona de les quals és formada per només una paraula que destaca al mig de la pàgina, sola.

T'estimo.

Pareix que cride enmig del nores. No puc deixar de mirar-la. Un somriure em sorprèn, una càlida ràfega em va de peus a cap. Tinc el llibre a les mans, el miro però no el llegeixo, només és una imatge poc nítida davant dels meus ulls. T'estimo. T'estimo. T'estimo.Tinc ganes de cridar-li que jo també l'estimo, que l'he estimat i que n'he sigut conscient tot aquest temps. Però només tinc el llibre al davant.
Pareixia que Orwell se'n mofés de mi, com si em recordés que l'escena de pel·lícula ja s'havia acabat i que em tocaria esperar per poder acabar-la. T'estimo. T'estimo. T'estimo. Tancar els ulls i estirar-me al llit amb el llibre obert a la mà pareixia una bona opció, però aquell somriure estúpid va venir-me als llavis i als ulls un altre cop. T'estimo.

Reflexió

Mai us heu topat amb aquell tipus de persones, rialleres, que entren a la teva vida d'una manera fàcil, que t'engalipen per que els obris el cor, que et fan passar els millors moments de la teva vida, que riuen, ploren, corren i salten amb tu sense cap mena de preocupació? Aquelles que al final, tard o d'hora et fallen, que després de saber quines eren les teves debilitats i de que tu caminesses en peus de plom per no ferir els seus sentiments en cap moment, elles trenquen tot el que han creat en un sol gest. És com si visquessin en una obra de teatre. Saben jugar amb els teus sentiments. Tu ets conscient de que quan li fas mal a una persona, aquesta pateix, i això et remou la consciència fins a tal punt que acabes arrossegant-te fins que et perdonen, però elles viuen impassibles, et veuen plorar, saben que t'han trencat per dintre, i no mouen un dit per arreglar-ho. Passa el temps, i el teu dolor va calmant-se, però són aquell tipus de persones les que de cop s'ofenen per la teva pròpia sensació. S'enfaden perquè tu t'has enfadat en ells, busquen que siguis tu els que els demani perdó quan l'única font de tot el drama són ells. Són aquell tipus de persones les que t'han trencat els sentiments, les que s'han quedat fredes davant les teves llàgrimes, les que no han comprés la situació, les que s'han enfadat amb elles mateixes per no saber apreciar el que tenien, les que ni et miren a la cara, les que es fan les simpàtiques davant els teus amics, les que volen que t'arrossegues per demostrar-te qui necessita a qui quan realment elles ploren cada nit volent tornar al teu costat. I tu quan ho veus des de fora ho tens clar, però quan n'ets la víctima no comprens perquè has d'arrossegar-te quan aquella persona no s'ha arrossegat mai per tu.

- Silenci

La porta s'obre. Un cap amb una cabellera pèl-roja i uns ulls riallers apareixen de costat. M'observa. Un calfred em puja fins al final del coll. Entra a l'habitació. S'asseu al llit. Al meu costat. Em mira. Somriu. Em posa la mà a la cama.  M'aparto amb un petit bot. Fa mala cara. Somriu amb decepció. S'aixeca. Es gira d'esquena i a petites passes surt de l'habitació per tancar la porta amb un cop sec, sense ni mirar-me.

Obre els ulls.

Que em faci riure. Que estimi el cafè només quan li cal despertar-se. Que no faci mai mala cara si no és amb mi. Que em miri i em faci volar. Que em faci estimar-lo d'una manera adolescent. Que no tingui cels ni vulgui tenir-los. Que em despentine per fer-me rabiar. Que em doni un petó a la galta per demanar-me perdó. Que em digui ''preciosa'' amb o sense maquillatge. Que no li importen els meus canvis d'humor. Que li agrade compartir somnis de futur sent conscient de que només són somnis. Que em tregui a ballar. Que em deixi ballar sola. Que tingui temps per als seus amics. Que em maldi per comprar nata amb freses perquè ell ha comprat xocolata. Que quan s'enfade no es guarde res. Que sàpiga quins son els moments per a les abraçades. Que sigui innocent depèn quan però sensat a l'hora de la veritat. Que m'eixugue les llàgrimes i em faci mirar pelis d'acció. Que li agrade llegir i fotografiar. Que li agraden els animals i l'esport. Que m'insinue que vol però que m'ho digui directament. Que sàpiga forçar el riure quan alguna cosa no li fa gràcia. Que em miri amb ulls d'aquells que fan que l'entorn s'entendreixi. Que cante a la dutxa. Que mire dibuixos animats. Que no vagi sol enlloc. Que entengui que el temps no és infinit. Que m'esperi al portal de casa fins que jo baixe. Que corri quan em senti plorar. Que tingui petits detalls. Que no esperi grans mostres d'alegria ni pena exagerada. Que plore llegint i escoltant música. Que em descobreixi grups nous. Que es cuide. Que em cuide. Que sigui franc. Que sàpiga diferenciar la realitat de les pel·lícules. Que no m'anteposi als seus amics ni família. Que no em porte a menjars familiars. Que accepte els meus defectes i accepte els seus. Que sigui tranquil però revolucionari. Que sàpiga parlar. Que tingui carisma. Que sigui conscient que no és el millor però que cregui en ell mateix. Que sigui fàcilment impressionable. Que li agrade el teatre. Que no deixi que ningú se li assegui a sobre si no sóc jo. Que em parli dels seus somnis i aficions. Que em faci entendre les seves passions i que entengui les meves. Que cuine. Que m'abrace per l'esquena. Que li agrade viatjar. Que sigui home de mar i de muntanya. Que m'abrace mentre fem l'amor. Que no em mire mentre tenim sexe. Que em bese en arribar a l'orgasme. Que li agraden els jocs de taula. Que sigui malparlat només de vegades. Que em trobe les pessigolles. Que sigui conscient de que no és per sempre. Que mire per la finestra i es pergui observant el paisatge. Que m'estime. Estimar-lo.