Ulls de mar

Sortí per la porta amb compte de tancar-la bé. No recordava que pesés tant poc i l'empenyé amb una mica més de força de la necessària fent que aquesta li rebotés dos cops abans de tancar-se del tot.
Va baixar per les escales de ferro amb cura de no posar els dits a dintre els forats i, en arribar a l'entrada, es va posar les xancletes i va buscar la vorera per no embrutar-se de sorra.
El passeig semblava etern. D'una manera o una altra pareixia que no acabés mai. Caminava amb el cor neguitós sent sabedora que a qualsevol cantonada el trobaria, somrient, amb els ulls perduts entre les onades. El cabell li onejaria al vent, esvalotant-se una mica, tal i com a ella li agradava, i segurament a la seva dreta veuria la bicicleta blava del seu pare, amb aquelles rodes fines i gastades que li donaven el toc antic. Ella donaria uns passos cap al davant i li taparia els ulls...
Però la neguitor deixava, poc a poc, de ser bona. A mesura que anava passant revolts, els ulls se li enfonsaven vegada que era conscient que no el trobava. Es va començar a desesperar, cada cop més, fins arribar al punt que corria de cantonada a cantonada i es parava en sec per treure poc a poc el cap i els ulls, amb una desil·lusió creixent, que escanejaven l'escena fins al més mínim racó per descobrir, amb mala cara, que ell no hi era.
Arribà al final del passeig i el vent li espetegà a la cara. Mentre es feia una cua va anar a asseure's a un banc que hi havia al final d'un espigó i deixà les xancletes verdes al seu costat. Respirà fons i es deixà perdre la vista en el mar, que espetegava a les roques formant una escuma blanca que li tocava a la cara de tant en tant.
Unes mans li van tapar els ulls...