L'Àlex mirava com un color taronjós anava cobrint tota la vall. De vegades s'alegrava d'estar a la muntanya, i en aquell moment, assegut sobre les ruïnes d'una vella masia, amb les vistes de tot el territori davant dels nassos, era feliç. Però es trobava sol.
El taronja va passar a negre i poc a poc anaven apareixent llumetes i fins i tot fum d'alguna xemeneia. L'Àlex va agafar aire i quan anava a aixecar-se, alguna cosa li va tocar l'espatlla. -Guaita! Paquita! Què hi fas aquí? Com és que no ets amb les teves amigues? Tot bé? - I la Paquita, sense deixar de mirar-lo va retrocedir uns passos. -Béeee- li va contestar. -Però no siguis tímida dona, vine i asseu-te amb mi aquí, que t'ensenyaré les constel·lacions!- Però la Paquita ja estava mirant al cel i va apropar-se a l'Àlex a poc a poc. Ell li va passar el braç per darrere el cap i va acariciar-li l'esquena. Era reconfortant.
En uns instants sentirien el rebombori de les amigues de la Paquita, dirigides pel Tobi, que, com li demana l'Àlex cada matí, s'encarrega de què no es perdi cap ovella pel camí, però fins llavors, deixarem a l'Àlex gaudint de la companyia de la seva amiga.
