Verdgranatós

Crec que el verd em va agradar des del primer moment en què el vaig veure. Tothom tenim un color preferit i a mi, després de passar pel taronja, blau elèctric, negre i granate, crec que m'he parat al verd. El curiós és que encara faig servir el granate per moltes coses. Espereu que no m'explico bé. Quan el color granate va deixar de pintar, vaig agafar el verd, que semblava que em busqués i estava per estrenar, però ara, he descobert que el granate torna a pintar i que encara em torna boja. Llavors, pinto normalment amb el verd i deixo el granate per ocasions especials. L'únic problema és que aquests dos colors, entre ells, no quallen, no "peguen", no són agradables a la vista si estan junts. Necessito pintar per separat, i és un autèntic repte. Amb el verd pinto paisatges petits, curts, intensos i molts semblants entre ells. Amb el granate muntanyes infinites amb mil i un obstacles, però amb la meta allà al fons, a dalt del pic més alt.
Molta gent em recomana que em quedi amb el senzill verd, sense complicar-me amb les muntanyes rocoses ni amb el polsim i la grava que deu aixecar el vent, jo en canvi preferiria poder-me dedicar només a pintar cims turmentosos amb una clariana al final, ben gran i ben bonica... Eterna. Mentrestant pinto amb els dos, sabent quin escolliré al final i sent conscient que hauré de guardar l'altre per sempre, amb el taronja, el blau elèctric i el negre...
(Tornen a ser la 1:24 a.m, i torno a estar al mobil. No em tingueu en compte l'ortografia, bones festes)

- Profunda i plàcidament.

Igual que anys enrere, aixecà la vista i el veié enterrat entre paperassa i llibres, totalment immòbil i amb el front i el nas apegats a la taula, com sempre.
Dormia profunda i plàcidament, o això li va semblar els primers minuts, mentre anava a buscar llibres que no necessitava per poder passar per davant del racó i observar-lo entre les estanteries de la biblioteca.
Però es va voler apropar massa, i quan va entrar al racó quadrat on ell dormia per observar-lo més d'aprop, va tombar un llibre que, al caure a terra, va fer trontollar les estanteries una bona estona.
Va girar-se a poc a poc per marxar, com si ella no hagués fet res, però es va aturar en sec quan va sentir el soroll d'un cos que queia a terra al seu darrere.
Voltejant una mica el cap va poder veure com el noi que dormia a la taula i al que havia estat observant durant tanta estona estava estirat a terra amb la mà a sobre del llibre que a ella li havia caigut segons abans.
Estirat a terra, com mort, però dormint profunda i plàcidament. Es va asustar. Feia molt temps que ella l'observava i ell no havia canviat mai de posició. Sempre havia estat apegat a la taula, com desmaiat, i ella, que l'havia esperat molts cops a les escales de la biblioteca a la nit, després de tancar, i no l'havia vist mai sortir d'allí, es sentia atemorida i fràgil.
Va decidir no tocar-lo i sortir d'aquell quadrat d'estanteries sense fer soroll, i quan ja quasi estava fora, va notar com una mà li agafava l'espatlla dreta, i en girar-se reprimint un crit, va veure'l dret al seu darrere amb el cap acotxat, les espatlles caigudes i el braç estés cap endavant, amb el llibre que hi havia a terra, com oferint-li, i dormint profunda i plàcidament.
ella va dubtar uns segons abans d'agafar-li de la mà, i a corre-cuita va sortir d'allí, però en ser fora es va girar per tornar-lo a mirar i el va trobar un altre cop, enterrat entre llibres i paperassa, amb el nas i el front apegats a la taula i els braços estesos cap endavant, però aquest cop s'agafava les mans com si demanés perdó o clemència.
En arribar a la seva taula, confusa pel que acabava de passar, es va deixar caure sobre la seva cadira i va mirar el llibre que portava a les mans.
"La Bella dorment", que també va dormir, en el seu temps, profunda i plàcidament.

Bona nit, i tapa't.

Bona nit, dolços somnis. Tanca els ulls i dorm, fes-me el favor, que el dia és llarg i cansat, sense tu. Has lliurat batalles i de segur que t'has passat hores remugant, però ara: Bona nit i dolços somnis. Tapa't amb la manta fins al nas i gaudeix d'aquells instants de confort abans de marxar al món desconegut.

Bona nit i dolços somnis, Amor, no pensis en despertar. Sigues lliure unes hores fins que el dia torni a començar.

Només despertar-se va anar a la cuina a ajudar a l'Àlex a rentar els plats del sopar de la nit anterior, que van oblidar recollir passades les postres.

Constel·lacions taronja-aquarel·la

L'Àlex mirava com un color taronjós anava cobrint tota la vall. De vegades s'alegrava d'estar a la muntanya, i en aquell moment, assegut sobre les ruïnes d'una vella masia, amb les vistes de tot el territori davant dels nassos, era feliç. Però es trobava sol. 

El taronja va passar a negre i poc a poc anaven apareixent llumetes i fins i tot fum d'alguna xemeneia. L'Àlex va agafar aire i quan anava a aixecar-se, alguna cosa li va tocar l'espatlla. -Guaita! Paquita! Què hi fas aquí? Com és que no ets amb les teves amigues? Tot bé? - I la Paquita, sense deixar de mirar-lo va retrocedir uns passos. -Béeee- li va contestar. -Però no siguis tímida dona, vine i asseu-te amb mi aquí, que t'ensenyaré les constel·lacions!- Però la Paquita ja estava mirant al cel i va apropar-se a l'Àlex a poc a poc. Ell li va passar el braç per darrere el cap i va acariciar-li l'esquena. Era reconfortant.

En uns instants sentirien el rebombori de les amigues de la Paquita, dirigides pel Tobi, que, com li demana l'Àlex cada matí, s'encarrega de què no es perdi cap ovella pel camí, però fins llavors, deixarem a l'Àlex gaudint de la companyia de la seva amiga.

Algú s'impacienta.

Tanques els ulls i agafes aire pel nas. Sents l'escalfor de les espelmes i no pots evitar somriure. Et fas gran. Estàs envoltada de gent que t'estima i Ell t'està agafant la mà, amb força, com si estès més emocionat que tu. Algú s'impacienta. Els colors que t'han pujat a la cara mentre cantaven la cançó van desapareixent. Demanes un desig, o dos, o tres, com de costum no saps quin escollir, i fas el compte enrere i tots junts, bufeu les espelmes. No en queda ni una. Tothom riu, tothom està content. Ell et fa un petó al front i t'abraça, abans que se't tirin tots al damunt per felicitar-te un altre cop. Desitjaries que no acabés mai. Rius amb força.

Despertes.

Mires el calendari i, sí, efectivament, avui és 25 d'octubre, Anna, el teu aniversari. Felicitats.

I se't posen al costat: Carme, Carme, Carme, Carme, Carme, Carme....

L'altre dia mirava la meva llibreta de lluny. Fa tant de temps que no escric que de vegades tinc la sensació que no ho tornaré a fer mai més.

En això que em dóna per abandonar a la tauleta el llibre que tenia entre les mans i allargar el braç fins a la Moleskine, obrir-la, i posar-me a llegir el que hi havia escrit.

Ha passat tant temps d'ençà que vaig adonar-me que m'agradava escriure (realment vaig veure-ho clar quan vaig començar a guanyar concursos), que els primers contes d'aquella llibreta em resultaven llunyans, i vaig optar per buscar les llibretes anteriors.

La veritat és que tinc enquadernats tots els trossets de contes, frases, redaccions, que guardo des de fa, més o menys 8 anys. Continuo pensant que els meus millors escrits han sortit mentre estava a classe, o al tren, i que les meves reflexions sortien quan estava, per exemple, al lavabo (clar que no escrivia mentre estava asseguda a la tassa del vàter, sinó que em limitava a córrer després per a què no em marxés del cap la idea, cosa bastant comú en mi).

Això em passa molt sovint: tinc una idea, estic super concentrada donant-li forma, tatxant, esborrant, tornant a començar, i sempre hi ha algú que es pensa que és més important en aquell moment. I se't posen al costat: Carme, Carme, Carme, Carme, Carme, Carme.... I quan al final em giro, molesta, òbviament, i els pregunto QUÈ PASSA? em miren estrany i em diuen: Ai, res, dona, no cal que et posis així! Ja parlarem després.

El que aquest ésser no sap és que quan torno a posar la vista a la fulla, em quedo en banc. I després s'estranyen si estic de mala llet tot el que queda de dia.

Això mateix em passa quan tinc una idea per a fer una foto. A part que quan acabo de "dibuixar-la" tothom intenta veure què és (no l'ensenyo mai perquè després em trobo idees "super originals" penjades a qualsevol lloc, l'autor de la qual va aconseguir treure'm l'esbós de les mans i es va atrevir a dir-me que aquella idea no era massa bona), quan explico sense donar detalls, del que necessito, i ho vaig a comprar, sempre està el típic que et pregunta: Ah, però que ho faràs ara? No, senyor intel·ligent, acabo d'anar a comprar les coses a principi de la tarde de dissabte, per passar-me la resta del dia rascant-me la panxa, o el que és pitjor, acompanyant a les "susodiches" a comprar roba.




I així passen els meus dies. Escrivint sense voler, només després de tornar de casa a Lleida, o després d'algun moment especial. M'agradaria tornar a la temporada d'escriure a totes hores sense parar. I també que molta gent pogués llegir-ho, però molts contes parlen de tu i de mi, de la meva realitat, i pot-ser són massa d'aquella manera per penjar-los. Són aquells que s'escriuen de nit, al llit, mentre el gat em vigila.

Babarotes i floretes

Aquest cap de setmana m'ha quedat ben clar que els homes que estan enamorats són uns floretes.

Ara especifiquem abans que imagineu coses estranyes.

Per ''cap de setmana'' em refereixo a la nit de dissabte. Però la meva deducció no està basada en una visió detallada dels fets ocorreguts en un període de sis hores de festa, sinó que al llarg dels anys, a poc a poc, vas adonant-te d'aquest fet fins al punt que quan deixen de ser tant ''floretes'' és quan comences a plantejar-te si realment t'estimen.

Ara aclarim l'enamorament o ''estimació''. No es tornen floretes quan estan enamorats ni quan ja t'estimen. Es tornen floretes durant aquell període de temps en què una noia els comença a agradar. Realment no estan enamorats, simplement la noia els atreu física, o mental-ment i fan el que sigui per tenir-la contenta i amb la finalitat que tothom coneixem (però res sexual, pervertits!). "Em fa mal l'esquena!" i li fan un massatge, "Quina sed!" i li porten un got d'aigua, o simplement els paguen el bitllet de metro o les aguanten borratxes perdudes durant tota la nit. No us confoneu amb la "friendzone" o els famosos "pagafantas", perquè la diferència està en què els meus amics tenen, o tindran, una relació o aventura sentimental amb la dona en qüestió. I la tindran, justament, per les coses que fan i els "actes nobles" que presenten davant les seves damisel·les.

Jo personalment em desfeia si venien a veure'm a les hores del pati de l'institut, o si quan sortíem de nit em passaven a buscar amb cotxe o moto, o em pagaven el cine, o les entrades a concerts, o quan feien la burrada de kilòmetres amb bici per estar uns 45 minuts amb mi. Però va arribar un dia en què vaig caure del núvol.

No és que et vulguin més o menys depenent del grau d'interés que mostren al fer les babarotades del segle. Existeix un punt en què te n'adones que un home t'estima, que es moriria si et passés alguna cosa, que ho faria tot per tu.

Pot ser m'han malcriat tant que em sorprén quan em fan tornant sola a casa i no m'acompanyen fins a la porta de dalt. O quan prefereixen quedar-se a casa en comptes de sortir amb el grupet d'amigues xafarderes i cridaneres que tinc. O quan hi ha concert i em diu: Ja ens trobarem per allí, i ens veiem però tampoc ens apropem per parlar.

Són coses que sorprenen i que al principi no entens, però a mesura que passa un temps comences a pillar-les i a poc a poc les aprecies. Però no les aprecies pel fet d'entendreles, sinó perquè les associes a coses, a fets, i així estàs més tranquil·la, allunyant la idea que ho fan per tocar els collons o simplement, perquè ja no t'estimen.

Exemple: No m'acompanya a casa. És més fàcil pensar que "sempre li dic que em fa por i ara fa això a mode "teràpia" per a què veigue que no n'hi ha per a tant", que pensar "no li importa una merda el que em pugui passar i per això m'engega tota sola a casa". Ja us asseguro jo que si ho fan, és perquè saben que no passarà res, i que si per una d'aquestes us passés alguna cosa, la culpabilitat se'ls menjaria tota la seva vida.

Que quin és el punt d'una relació en què te n'adones que t'estima de veritat?

Que potser no teniu clar qui us estima de veritat i qui no?

"Tren Avant, con destinación Lleida, linea 2"

Pues eso.

Bon dia, Amor

Tanca els ulls i imagina, siusplau, que et despertes un matí, en un llit doble, i quan et gires, m'hi trobes a mi, feta una boleta, entre els llençols. Que t'aixeques i vas cap al lavabo, i tot està ple de coses meves, menys dos o tres calaixos on hi tens el teu poc arsenal. Et rentes la cara, t'afeites, i sents el meu despertador. Surts del bany, radiant, i t'acostes al llit. T'estires al meu costat i m'abraces mentres em fas un petó al front i m'esvalotes els cabells. Però no em dona temps a besar-te i quan me n'adono ja ets a la cuina, dutxat, vestit, i arreglat, preparant el teu esmorzar. Somrius quan em veus entrar mig zombie i sense vestir. I em segueixes amb la mirada mentre trec el café i el que l'acompanya. "Bon dia, Amor". I vens a besar-me suau-ment els llavis mentre recordes que els mitjons d'ahir encara són entre els llençols, que ens vam adormir abraçats, i que per més que ho intentessis ja no podries imaginar una vida diferent a la que tens ara.
Obre els ulls. La vols? Perque si la vols la podem tenir. No ara, pot ser no l'any que ve, però és necessaria una proximitat per a que això funcioni, i fins llavors pot ser, tot hauria de seguir com fins ara.
No la vols? Digue-m'ho. Perque tampoc em costarà d'acceptar i les coses serien més fàcils per a tots dos. Què? Si jo la vull? Això ja ho saps.

Demano disculpes si hi ha alguna falta, pero son les 0.29, escric des del mbl i se'm tanquen els ulls. Bona nit.

"Aquest instant"

El somni es repeteix i em recorda la vivència.
Et veig a la pujada, marxant. Sóc conscient que no et vaig donar cap resposta, però era perillós, en aquell moment.
"I que fas perdent el temps?" o "Doncs per a mi no és el mateix que per a tu". No podia, no puc arriscar-me a res, sabent que pot ser, això funciona només en la proximitat.
Cada cop veig més clar que va passar, i cada cop veig més enllà del que veia. Però no puc jugar-me-la sabent que no podré suportar un any més, ni me la puc jugar passant-me de la ratlla cada cop.
És un embolic. Tinc les coses clares, i sé que vull, però això no lleva que encara sigui massa d'hora per complir-ho.
Tot i així el somni transcorre com l'última nit. Però jo sé que la resposta és la segona, i tampoc m'hi capfico, perquè a l'hora de marxar tinc clar que és l'últim cop que podré tocar-te. Ni et vaig veure marxar ni et veuré tornar. Això també és una de les coses que se'm mengen el cap.
Al somni, em quedo parada, i et miro mentre marxes. Però quan gires la cantonada, algú m'empeny, i em tira a terra. De sobte, el pont cau, destruït, a l'aigua. I em desperto. El mal gust que tinc a la gola no és per no contestar-te, ni per no abraçar-me durant cinc minuts més al teu braç, sinó perquè el pont ha caigut, i no tinc clar si tu també has caigut amb ell.
                                       

Descobrir-te

Descobrir-te tímid, o més que tímid, reservat.

Descobrir-te callat, o més que callat, esperant el moment per parlar.

Descobrir-te caminador, o més que caminador, pujador de costes.

Descobrir-te sabedor, o més que sabedor, analític i interessat.

Descobrir-te senzill, o més que senzill, poc necessitat.

Descobrir-te descobridor.

Descobrir-te com el primer dia.

Et sento rialler.

Moltes vegades penso que ho he tingut tot i ho he deixat perdre. Que molts cops he tingut l'oportunitat i l'he aprofitat malament.

Moltes vegades et miro als ulls, sense que tu m'estiguis mirant, i em pregunto si ets feliç en aquell precís instant, però no m'atreveixo a preguntar-t'ho perquè no ho tinc gaire clar.

Moltes vegades et sento rialler i a mi se m'escapa un lleu somriure, però no sé del cert per què estàs content.

Moltes vegades faig coses mal fetes, però molt poques prenc decisions que jo considero equivocades. Tot i així em fas dubtar. Perquè no t'ho mereixes, ni jo em mereixo que em tractis així.

Ets feliç? Quant? Quan?

Postal.

Et dono una postal en blanc perquè molts cops el silenci diu més que les paraules. Perquè per dir-te que no he pogut beure cervesa si menjar frankfurts consistents millor no et dic res. Perquè m'agradaria que poguesses veure la ciutat amb els teus propis ulls. Que arribessis cansat, amb la motxilla al coll i que només arribar anessis a fer una cervesa a un bar típic. Que passegessis pels carrers i pels parcs, i que et fes mal el coll de tant mirar gratacels. I acabar per alguna fireta mirant paradetes.

Però l'interessant seria que arribéssim, anéssim, passegéssim, ens fes mal...

Et dono una postal en blanc perquè jo ja no tinc res a dir.

Astrugància?

Qui us manava trucar

a la porta del meu cap?

Qui em manava a mi

obrir-vos-la?

Qui us manava intentar

arribar al cor?

Qui em manava a mi

posar-vos-ho fàcil?

Que us heu trobat en dubtes,

us heu trobat en rialles,

us heu trobat en paranys,

i en males passades.

Qui us manava lluitar?

Qui em va manar a mi

deixar de fer-ho?

Et guardo en un racó petit, molt petit

Et guardo en un racó petit, molt petit del meu cor, i dic petit perquè si no hi posés barreres potser l'ocupaves i no deixaves lloc per res més.
Et guardo en un racó petit, molt petit del meu cap, i dic petit perquè si no t'hi tingués lligat a dintres potser em desfeies els esquemes i m'embolicaves les idees.
Et guardo en un racó petit, molt petit del meu estomac, i dic petit perquè si no t'hi tingues abraçat, potser em llevaves la gana.
Et guardo en un racó petit, molt petit del meu pensament, i dic petit perquè si no fossis allí un sospir, potser no em deixaries centrar-me en res més.
Et guardo en un racó petit, molt petit dels meus ulls, i dic petit perquè si ocupessis tot el meu camp, potser ensopegaria perquè no em deixaries veure res més.

Però a qui vull enganyar.
Si pel meu cor pots fer tombarelles, perquè és tot per a tu.
Si pel meu cap pots estirar-te que no tocaràs mai res, perquè només hi ets tu.
Si pel meu estomac hi balles amb alegria.
Si pel meu pensament pots córrer fins aconseguir allargar-lo fins a l'infinit, però també t'hi trobaries sol.
Si pels meus ulls, que no paren de buscar-te, pots fer les mil i una carasses que serà l'únic a qui podran mirar.

"Què has llegit durant aquest curs, Carme?"

L'altre dia vaig ser conscient que porto tota la vida llegint. És una de les meves grans passions. Podia passar-m'hi hores, m'aïllava de tot i no m'importava, fins que em donaven un cop i em deien: "Portem 10 minuts cridant-te per dinar!". Quins records. M'esperava a que els pares s'adormissin per poder obrir la llum i continuar llegint. I pensar que em vaig acabar el primer llibre del Harry Potter en una setmana quan només tenia set anys!
Però l'altre dia em van fer la pregunta fatídica: "Què has llegit durant aquest curs, Carme?" I per sorpresa meva, em vaig escoltar dir: "Res, no he tingut temps per llegir..."
A veure, que crec que no ho he sentit bé: Què vol dir que no he tingut temps de llegir i per això no ho he fet?! Com és possible que en tot un curs no hagis trobat el moment del dia per llegir? Ni abans de marxar a dormir?! Si abans t'hi passaves hores!!
Però per desgràcia és cert. No he llegit gaire, quasi res, i el que he començat encara està per acabar.
Crec que l'estiu ha d'ajudar-me a recuperar les pàgines perdudes.

Es va sentir un "Pop-Up"

Li havia dit que la trucaria. No podia deixar de moure els peus i la Marta, que se la mirava des de l'altra cadira, somreia perquè la situació li feia gràcia. "Vols parar de moure't? Acabaràs tombant-me el cafè!" La Marta reia però Ella cada cop sacsejava més i més la taula.
Es va sentir un "Pop-Up" del mòbil i es va paralitzar. "Què no ho penses mirar?" va dir-li la Marta, que va agafar el mòbil i va mirar el Whatsapp que acabava d'arribar. "Bé, jo pago i torno a pràctiques" digué. I l'abraçà i marxà deixant-li el mòbil al davant, sense bloquejar i amb el Whatsapp obert, on s'hi podia llegir: "M'encanten els teus ulls, però l'esquena de la Marta mels tapa..." I va aixecar la vista i el va veure, darrera del vidre, somrient-li.

Lleida

És un conte que vaig escriure per a classe ara ja fa uns mesos.

Quan la meva filla em va trucar per preguntar-me si volia anar a viure amb ella a Lleida, se'm van il·luminar els ulls. Mai havia sortit de Mijarán i sempre m'havia fet il·lusió veure la ciutat on vivia la meva filla. Vaig penjar el telèfon i, mentre em dirigia a l'habitació per fer-me la maleta, anava imaginant-me la cara del meu estimat Tomàs si hagués estat present en aquell moment. Tot girava entorn a mi com el final d'una pel·lícula de por.

Camises, bruses, mitjons, mitgetes, sabates, pantalons, faldilles, fotografies, maquillatge, perfums... Crec que vaig arribar a omplir més de tres maletes. Les meves amigues estarien orgulloses de mi! Tota la vida tancades en aquest poblet de mala mort i l'única que n'ha sortit per viatjar, i no per anar al cel, he sigut jo! El pare havia escoltat les meves pregàries! I amb molta cura, vaig acabar de tancar les maletes, i vaig anar al menjador, per asseure'm al sofà a esperar a la meva filla que no tardaria en arribar.

Uns minuts mes tard, la Marta entrava a casa a buscar-me. Semblava tant entusiasmada com jo per emportar-se'm d'aquell lloc, i em mirava ilusionada mentre agafava les maletes. Sempre s'havia queixat que el poble era un lloc molt solitari i que necessitava veure món. I ella que havia tingut oportunitats d'estudiar més llengües que l'aranesa i la sort que el seu pare li va poder pagar els estudis en una universitat de Londres, havia decidit que era hora de que jo comencés a conèixer món.

La Marta s'obria camí amb el cotxe i m'anava assenyalant els llocs més vistosos: La Llotja, La Seu, el Castell del rei Moro... També em va explicar que el trànsit era diferent i que no creués mai sense mirar, que portes la cartera a mà i no li treies els ulls de sobre i que sobretot no parles amb extranys. Fins que vam girar en un carreró i va entrar el cotxe al pàrquing. Era encantadora la ciutat, i em moria de ganes de començar el meu dia a dia allí.

Amb parcimonia vam pujar les maletes, i sorpresa la meva al trobar un ''plegatín'' al mig del menjador. La Marta semblava tranquila, però no acabava d'atrevir-se a dir-me la raó per la qual jo estava a la ciutat.

D'aixó en fa quasi un mes, en resumides comptes em va portar a una residència d'avis.

En un principi em va fer il·lusió, coneixeria noves amigues, sortiríem a passejar, faríem activitats juntes i tot sería quasi perfecte. La Marta es va alegrar que la idea m'hagués entusiasmat i somreia a tothora, però en portar-me, al dia següent al lloc que em canviaria la vida, vaig adonar-me d'una cosa que no m'esperava. Ningú parlava aranés.
Vaig intentar convencer-me que no sería un inconvenient, que poc a poc n'aniria aprenent, que els 83 anys no serien un impediment pel meu cap i resant per a que la meva capacitat de relacionarme, no hagués minvat al llarg dels temps.

El meu primer dia a la residència va ser una mica fotut, no entenía a ningú, ni ningú m'entenía a mi. Les dones em miraven amb cara extranya i algun home es dirigia a mi parlant a correcuita i no hi havia manera d'entendre res. Si que és cert que alguna paraula l'entenía, per la semblança amb la meva llengua, però la majoria eren complicades. Em vaig sufocar. En un moment donat, l'habitació va començar a donar-me voltes i jo vaig començar a hiperventilar. Crec que vaig sentir cridar a algú quan vaig caure de cul a terra, i vaig poder veure, borrosament, uns peus corrent cap a mi i cridant el meu nom. Aquella nit no vaig poder dormir.

A l'endemà tothom em mirava d'una manera una mica extranya. Jo em pensava que en aquests llocs hi estàn acostumats a veure coses d'aquestes, però sembla que amb l'edat, això de xiuxiuejar en veu baixa i sense cap tipus de mirament quan passa algú que ha fet alguna cosa especial, o mal feta, va en augment.

Un cop passada la primera setmana, les mirades ja no eren les mateixes. No podia comunicar-me, ni jugar al bingo, ni sortir a passejar perquè qualsevol cosa que em deien em sonava a xinés i d'alguna manera, poc a poc, em vaig anar quedant tot sola.

De vegades somiava que podia parlar amb ells, però em despertava amb el mateix de cada dia. Rutina, rutina i res més que rutina. Baixava al menjador, sola, esmorzava i em prenia les pastilles, sola, m'aseia a la taula, sola, jugava a cartes, sola, sortia a donar un tomb, sola, m'asseia en un banc, sola, dinava, sola, mirava la tele, sola, feia mitja i punt, sola. Bé, menteixo, en realitat estava envoltada de gent, però em sentia més sola que quan va morir el Tomás.

Estava decidit. Marxaría amb la Marta. No aguantava més alli, i en un mes que portava en aquell malsón, no havia pogut sortir endavant. Però en veure, aquell diumenge, els seus ulls ferms al insistir en que m'havia de quedar a la residència sense moure'm, l'única solució que en aquell moment vaig veure, va ser escapar-me. Dir que anava a donar un tomb, sortir, i marxar a casa meva d'alguna manera. Dit i fet. No feia ni cinc minuts que la Marta havia sortit al carrer, que jo ja estava escabullint-me de l'infermera.

Lleida. Una de les coses que em va dir la Marta només arribar a la ciutat va ser que no creués el carrer si no era pel pas de zebra i sense mirar. Tot i així, la meva filla es sentirà culpable tota la vida.

Independent, o no?

Independent d'estelada
Independent de cançó
Independent de parla
Independent de pensament
Independent de puny
Independent de manifestació
Independent de lluita
Independent de guerra
Independent de callar davant un fatxa
Independent de donar la raó
Independent de veure passar la manifestació
Independent de no fer vaga
Independent de canviar de canal quan surten els polítics
Independent del mínim esforç
Independent del concert per la llibertat
Independent per moda
Independent sense raó.


La veritat és que em fa gràcia aquella gent que només ''demostra'' que és ''independentista'' quan hi ha una càmera aprop o el noi que els agrada.
Siusplau, no feu aquestes coses... No porteu l'estelada només perquè aneu a un concert d'Obrint Pas, i després la tanqueu tot l'any a l'armari, no aneu a fer-vos quatre fotos a una mani i després de cinc minuts marxeu, només per penjar-la al fb per demostrar lo ''malotes, antisistema i independentistes" que sou... Per això us quedeu a casa.
Bueno, feu el que vulgueu, de veritat.

Vivia amb la il·lusió què això no seria finit.

L'altre dia pensava que et noto esquerp, distant, poc proper. També pensava que potser tens raó per estar així. Pot ser que realment les coses tinguin que acabar-se, que els camins, a la fi, es separen.
Pot ser s'ha acabat això de ser amics, de considerar-te una ment per explorar, ja d'una vegada per totes, o potser, simplement, no tenim res més que ensenyar-nos l'un a l'altre.
Sabia que arribaria aquest dia. Potser no ho tenia suficient-ment present o potser vivia amb la il·lusió què això no seria finit, però no t'imagines el mal que esm sap escriure això ni l'angoixa que em produeix tenir-ho tant clar.
Em sembla mentida que encara ara tingui al cap certes frases, punts en que m'has fet pensar més del que normal-ment em feies pensar, o m'has donat una opinió que m'ha sorprès. "Estic segur que no acabaràs la carrera perquè algú et descobrirà abans que acabis segon o tercer i et farà escriure com mai has escrit".
Tant de bo tinguessis raó. Tant de bo algú confies en mi com tu ho has fet en diverses ocasions.
Què ens ha passat? Mira què érem i què som... Es podria dir que hem "acabat de créixer" junts i, almenys al meu parer, m'has ajudat a ser, i a poder estar mitjanament orgullosa de com sóc.

- Quelcom

Va trigar a adonar-se'n que tenia que sortir d'allí. Feia dies que la sensació la perseguia, setmanes que li semblava que quelcom l'observava, mesos que suposava que el seu enteniment començava a perdre's, però aquell dia, va veure-ho clar com l'aigua.
Caminava pel carrer amb la bossa nova de pell entre les mans i la sensació la va invadir un altre cop. Era conscient que no hi havia ningú aprop, i que de camí a la porta de casa havia estat sola, però aquella sensació no deixava d'empènyer-la a mirar cap endarrere cada quatre passes.
Va donar dos voltes a la clau per obrir el pany i va deixar la jaqueta al rebedor, va agafar el portàtil de l'habitació i va anar al menjador. Va sentir un soroll de calaix tancant-se a la cuina. "Ha degut ser el gat", va pensar, i va anar cap a la porta de la cuina i va cridar al gat. El va sentir maular al menjador.
Va girar el cap, i va veure al gat estirant-se entre els coixins del sofà, i va anar a xiuxiuejar-li noves cançons que no sabia a qui cantar. Va sentir soroll metàl·lic, i pensà que eren les arracades, així que sacsejà el cap, i en acabar, va sentir murmuris al passadís i tentineig de claus.
Els pares no eren a casa, ella mateixa els havia acompanyat al concert, i la porta, en arribar estava tancada amb clau. El cor li bategava molt fort i molt ràpid. Va trucar a tothom, i ningú li agafava el telèfon. Va baixar la tapa del portàtil, i se'l va repenjar a l'espatlla com si fos un bat de beisbol.
Va sortir disparada sabedora del ridícul que podria estar fent si realment hi hagués algú a la casa, i va anar a l'habitació per agafar les claus, la cartera i el carregador del mòbil. Va sortir per la porta i va tancar amb doble volta de clau. En tornar, el portàtil era al menjador.

Ulls de mar

Sortí per la porta amb compte de tancar-la bé. No recordava que pesés tant poc i l'empenyé amb una mica més de força de la necessària fent que aquesta li rebotés dos cops abans de tancar-se del tot.
Va baixar per les escales de ferro amb cura de no posar els dits a dintre els forats i, en arribar a l'entrada, es va posar les xancletes i va buscar la vorera per no embrutar-se de sorra.
El passeig semblava etern. D'una manera o una altra pareixia que no acabés mai. Caminava amb el cor neguitós sent sabedora que a qualsevol cantonada el trobaria, somrient, amb els ulls perduts entre les onades. El cabell li onejaria al vent, esvalotant-se una mica, tal i com a ella li agradava, i segurament a la seva dreta veuria la bicicleta blava del seu pare, amb aquelles rodes fines i gastades que li donaven el toc antic. Ella donaria uns passos cap al davant i li taparia els ulls...
Però la neguitor deixava, poc a poc, de ser bona. A mesura que anava passant revolts, els ulls se li enfonsaven vegada que era conscient que no el trobava. Es va començar a desesperar, cada cop més, fins arribar al punt que corria de cantonada a cantonada i es parava en sec per treure poc a poc el cap i els ulls, amb una desil·lusió creixent, que escanejaven l'escena fins al més mínim racó per descobrir, amb mala cara, que ell no hi era.
Arribà al final del passeig i el vent li espetegà a la cara. Mentre es feia una cua va anar a asseure's a un banc que hi havia al final d'un espigó i deixà les xancletes verdes al seu costat. Respirà fons i es deixà perdre la vista en el mar, que espetegava a les roques formant una escuma blanca que li tocava a la cara de tant en tant.
Unes mans li van tapar els ulls...

4658

Acabes acostumant-te al mal d'ulls que et produeix el sol quan entra per la finestra. Abans d'obrir-los, però, et doblegues tota tu i et fas una boleta, apretant-te fort i estirant-te, tot seguit per escoltar els crec crec del teu cos i sentir-te tant bé. Et treus una gometa del canell i, sense pentinar-te ni passar pel bany, et fas una cua alta, o un monyo, i vas a la cuina, descalça i gelant-te els peus. Obres l'armari, treus les galetes sense gluten, el Nesquik, la tassa verda, les llesques de pa sense gluten, i de la nevera treus la llet, el suc de préssec, la melmelada, la ''mantequilla'', i ho deixes tot a la taula, coberta per l'hule de flors de colors que encara te taques del sopar de la nit anterior. Busques la torradora amb els ulls, i a la fi la trobes, a l'altra punta de la cuina. T'hi dirigeixes arrossegant els peus nus per la pedra freda i la portes al costat de la pica, i l'endolles. Hi poses les llesques de pa, i mentre es van torrant poses, a la tassa, tres cullerades de Nesquik, una de sucre, i l'omples de llet. Remous la cullereta poc a poc i sense ser conscient que no estàs adonant-te realment de cap dels passos que has fet, que simplement ho has fet per costum. Hi suques una galeta. Somrius perquè dones gràcies que les galetes sense gluten no es trenquin quan estan molles, i després de menjar-te'n tres, sents el ''clink'' de la torradora. Tires la cadira endarrere i allargues la mà, encara que saps que no hi arribes. T'aixeques, treus les torrades, et cremes els dits, desendolles la torradora, i agafes un ganivet. Tornes a la taula i com les torrades estan encara calentes, quan hi poses la ''mantequilla'', veus com es desfà i es torna transparent. Fa bona olor. Hi poses la melmelada, i et menges les torrades, amb tota la parsimònia del món. Notes com se t'aixafa la cara, i et molesta una mica. Et poses la mà a la cara i te la notes mullada. Obres els ulls i un nas amb uns bigotis molt llargs que et donen un ensurt considerable, i quan te'l lleves de sobre, t'enlluerna la llum que entra per la persiana, oberta dos dits, però te n'adones que acabes acostumant-te al mal d'ulls que et produeix el sol quan entra per la finestra.

- JA TOCA XOLLAR-SE

Fa força i, sense voler-ho, cau endarrera, a l'aigua. Sobresaltat treu el cap d'entre les algues, i mentre el mou com un gos i alhora que intenta sortir del llac, pensa en que ja toca xollar-se. Aixeca el cap mentre s'espolsa l'aigua de la roba i la veu asseguda en un banc, mirant-lo inexpressivament. I els ulls es creuen poc a poc però ell aconsegueix apartar la mirada a temps. Com és possible que, sense voler-ho, sempre estigui davant les meves patacades i no m'ajudi mai, pensa. I amb els llavis closos, ella mira cap a la finestra d'un edifici del davant, amb una persiana vella i verda, una mica torta, i en tornar la mirada als seus ulls li diu: encara no t'has fet prou mal per a que pugui animar-te mentre t'aixeques. Ell somriu i marxa.

S'estirà al llit i ell li donà l'esquena. En un moment donat notà un sospir sanglotat i l'abraçà amb la mà que li quedava lliure. El va prémer fort i li donà un bes a l'espatlla. Ell es menejà poc a poc fins quedar-se cap per amunt i li agafà la mà per posar-se-la al pit. Semblà que les paraules se li quedessin als llavis, que es movien molt poc i sense ganes. Murmurà alguna cosa així com ''no marxis'' i, amb els ulls tancats, li donà un bes al mig del front. Acabà de girar-se i li tocà el nas amb el seu. Parlà. Però quan ella li plantejà el dubte, va somriure d'una forma inquietant.

Frase

Quan li plantejà el dubte, somrigué d'una forma inquietant.

BUIDATGE 1.

Crec que mai he arribat a pensar en escriure el que realment va passar tots aquells anys. I realment em fa cosa plantejar un cas com aquest en públic.
No era fàcil tenir un destí diari tant proper a casa, i menys d'una durada tant llarga.
Suposo que els nens poc saben de mal, de sentiments i d'empatia, i també suposo que a hores d'ara tampoc en són conscients del que em van fer passar.
De vegades mels imagino al meu lloc, i més de la meitat s'hagués ensorrat a meitat camí.
Arribar al punt de pensar que totes les coses bones que em passaven eren una jugada per poder ser el centre de les rialles era insofrible. De vegades em continua passant, però el pensament abandona el meu cap per ser tant improbable com que les coses dolentes que em passen avui en dia siguin pel mateix motiu.
És difícil obrir-se pas entre gent que no et deixa fer-ho. I sempre tens una rialla a la cara. Et fereixen? Rius, perquè no pots fer res més. Realment tampoc intentes ser millor que ells, ni millor del que ets tu mateixa. Ets completament conscient de que els dèbils necessiten semblar forts per a que no se'ls mengin, i que a aquesta conclusió arribe una nena de vuit anys no és gaire normal.
De vegades pensava que no ho feien en malicia. Arribava el punt en que acceptava les posades en escena com a coses normals. Una classe sencera pot fer-ho per necessitat a passar una bona estona, però el que feia creuar la situació a la normalitat era que, als meus ulls, un equip docent també necessités aquella necessitat de veure decepció i desconcert al davant del resultat d'un examen que per a res era la nota que hi pertocava.
Poc a poc vas acceptant que o caus bé, o caus malament, que no hi ha un terme mig. No te n'adones el que pot arribar a ferir una simple frase encara que sigui dita sense malícia. És l'únic que arrossego d'aquella època.
Tant familiar és la punxada a l'estomac quan et diuen que no podràs, que no et volen, que no està fet per tu, que no vals per al que intentes valdre, que per a que aixecar-te si tornaràs a caure... És tant familiar que ja la passes per alt, somrius i fas una broma per llevar-li importància. Però dol. Dol veure ballar la confiança, i dol ser conscient de que com la gent no coneix el teu passat no coneix la teva reacció.
Em sap mal saber tenir empatia. Em sap mal perquè molts cops tot seria més fàcil si no sabés ni el significat de la paraula.
Pensava escriure tot el que he arribat a passar aquells anys i he acabat mig-reflexionant sobre les meves coses. Poc puc dir en la seva defensa si l'únic que veia en aquells ulls alhora d'obrir la boca i dirigir-se cap a mi era un''sóc millor que tu''. He arribat a la conclusió que la pressió social per demostrar qui mana, ha fet corrompre molts caps, el pitjor és que són de nens, i la mateixa pressió social ha acabat demostrant que si queda una persona que en aquells moments et fa costat, acaba marxant, amb la cua entre les cames, per por.No me n'enorgulleixo, però el meu cap em fa aparèixer una rialla cada cop que em creuo amb un d'aquells individus, que ara ja han crescut, i no tenen suficient estomac per mirar-me als ulls.

- Abans d'obrir-los somriu.

Obro els ulls i li veig l'esquena nua. Aquell impuls predicador em fa acostar-m'hi i besar-li. Està fred. Somric. Li passo la mà per les espatlles i em ve el calfred al recordar l'abraçada nocturna. El vull. Sembla mentida que en tan poc hagi pogut arribar a importar-me el que m'importa. Sospira i es mou a poc a poc, i va girant-se cap a mi amb els ulls tancats. Abans d'obrir-los somriu. Sembla que m'enamori cada cop que els seus llavis es corben i m'ensenyen les dents. M'agafa la cara entre les mans i em dóna un petó. "Per si encara no t'ho he dit, bon dia, carinyo". I em venen ganes que el sol es torni a amagar, i que no surti més, perquè em passaria hores i més hores al seu costat, simplement mirant-lo, mirant-li els ulls, la boca, el nas, les dents, els cabells que li cauen al front i els que li tapen les orelles. Em mira i somriu, i és aquell precís instant en el que sembla que no existeixi res tant important com ell. L'estimo.

- Li besà el melic

Un bes efímer emprengué l'aventura pel voltant la jugular. Els dits apretaven amb força l'espatlla i la sang corria amb descontrol. Els somriures eren una ràfega contínua i els ulls no tardarien en brillar vidriosos. Li posà la mà al coll de la camisa, i, amb els dits junts, i anà resseguint la vora de la tela mentre amb l'altra mà li desfeia els botons.
La va cambiar de posició. Li apartà els cabells de la cara mentre li deixava el cap sobre el coixí i la besà als llavis mentre li acariciava la galta amb el dit. Va baixar els dits poc a poc fins que el cinturó va barrar-li el pas. Li aixecà la samarreta i li feu una carícia a la vegada que la mà li recorria de la cintura fins a baix del pit. Es miraren, i somrigueren. Li besà el melic i li arribà al coll amb breus sospirs contrapicats amb els batecs del seu cor. L'abraçà, amb força, mentre tot el seu cos sencer s'estremí. Aquella nit moriren.