Bàsic, animal, simple, i superficial.

Com una llebre entre dues roques i un canó es sent acorralada. Sembla que començarà a suar de seguida però primer experimenta una sensació de fred que li va de cap a peus. Traga saliva
i intenta esquivar el contacte directe sense saber que inventar-se aquest cop. Hagués preferit un bar per passar la tarda. Està farta de tanta muntanya, tanta solitud, no poder fugir quan vol perquè tardaria hores en arribar a casa. Està fins als collons de les exigències, els sentiments exagerats no li agraden i, amb el somriure cansat, esquiva la mirada del que possiblement ha sigut el seu pitjor error. No sap com dir-li que la gent normal queda de tant en tant per fer unes cerveses, anar al cine o fins i tot passar el dia fora. La gent normal no es perd en el no res amb l'única finalitat de fotre un polvo o si més no, no ho fan cada vegada que es veuen i sense excepció. No solen exigir canvis sense oferir-no, i són plenament conscients de què han fet bé i què malament, i tampoc posen estrofes de cançons com a exemples quan no saben com expressar-se. Però tot això depèn de què entengueu per "normal".
Li esgarrifa pensar en què arribarà un moment que, sense dissimular, li agafarà la mà i li posarà sobre la bragueta del pantaló i ella li traurà donant alguna excusa qualsevol per no dir-li que està cansada, que no en té ganes, i que pareix que només es vegin per a això. Després carregarà amb les culpes, com sempre, acotxarà el cap i mirant-lo de reüll, li farà pena que tot es redueixi, per a ell, al més bàsic, animal, simple, i superficial que mai ha existit.
Però com dir-li, i fer-li entendre, que ella no té tants problemes ni ell és tan normal?

Mentre escrivia m'ha vingut al cap aquesta foto que vaig fer  l'any passat des del cim del Mont Caro.

- Quan gires la cantonada.

No sé quants cops he llegit aquesta frase al mòbil. No sé quants cops m'he encantat i he fet tard. Ni quants cops m'he arreglat una mica més intentant que no es notés gaire encara sabent que no t'hi fixaries. No sé quants cops he agafat aire abans de sortir per la porta negra de ferro ni quants cops he mirat a banda i banda per si de cas. No sé quants cops he corregut fins a uns metres abans de la cantonada ni quants cops hi he passat absent, sense mirar, i t'he deixat enrere sense voler.

Quants cops no t'has pogut resistir i has sortit a esperar-me a l'altra banda d'on sempre? I quants cops m'he llençat als teus braços i m'has aixecat a l'aire uns instants mentre m'abraçaves i t'abraçava?

Quants segons, minuts, hores, dies, setmanes, mesos, o anys m'he passat amb el nas enfonsat a la part baixa del teu coll, allí on el cabell comença a créixer? Allí on puc cridar-te que t'estimo sense que em sentis. Allí on puc tancar els ulls un moment i ser conscient d'on sóc.

Recordes el primer cop que et vaig abraçar? Segur que millor que jo. Vas diguer obrir els ulls, com sempre, i et vaig diguer donar instruccions de: Vols fer el favor d'abraçar-me?