Vermell

Entrà a l'habitació. Obrí l'armari. Agafà el corset. Era vermell. Somrigué. Entrà la mare. Preguntà. No deixà respondre. Era vermell. Vestit de putes. Ja. Clar. Era vermell. La maleta és vermella. La samarreta és vermella. L'estoig és vermell. El retolador és vermell. Les ungles són vermelles. El Pare Noel és vermell. El corset és vermell. Només el corset és vestit de putes. Només perquè és vermell. El nadal és vermell. Però el Nadal no és una puta.

És Nadal.

És Nadal. Recordo aquelles passejades baix de les llums en forma d'estel o de campanes. T'agafava la mà, i somreies amb alegria. A tu també t'agradava, perquè erets amb mi, amb tots, i erets feliç. Recordo córrer entre la gent i amagar-me en una cantonada, per esperar-te i intentar espantar-te quan passessis, i la majoria de vegades ho fingies per a que jo em sentís orgullosa d'haver-ho aconseguit. És una llàstima que ja no hi siguis, però sé que t'encanta que sigui feliç, que passegi agafada de la mà d'altres, que les llums em treguin aquell somriure que tant s'assembla al teu. El Nadal em recorda a tu, suposo que perquè era l'època de l'any on podíem escapar-nos a fer una tassa de xocolata amb xurros sense que ningú se n'adonés. I avui miro enrere, fins on m'arriba la memòria, i veig els teus plats de sopa que obrien sempre el Nadal, per donar pas al tronc amb el barret que em donava caramels i llibres mentre jo gaudia amb els cops de bastó que li donava.   




Bon Nadal  

- Santa innocència.

I entrellaçà els seus dits amb els meus i em donà un petó a la galta. M'estremí. El cor bategava, i el meu somriure no es deixava contenir. El seu rostre a contrallum tancava els ulls i el seu cap era vençut pel cansament i el son. La punta del meu nas tocava la punta del seu. No, el pírcing no molesta.
En un moment puntual, la seva respiració es va tornar constant i calmada. El somriure em tornava als llavis, i d'una manera una mica tonta, al cap em venien mil i un pensaments. El ventre se'm removia i em recordava l'instant abans a moure el cap en direcció al que buscava. Et miro els llavis perquè la boca parla, expressa i somriu i et miro els ulls perquè riuen, es tanquen en força i em fan somriure.
Analitzar el que em passa pel cap és senzill, el que realment em costa molt és analitzar el que passa pel teu que, encara que adormit, segurament dona més voltes que el meu.

- Massa Fàcil

El va mirar desde l'altra punta de l'habitació i li va demanar que li tornés la mirada. Els ulls se li van clavar ben al fons i passats cinc segons ella es va aixecar. "Així és massa fàcil", li digué alhora que posava la cadira al davant d'ell i s'asseia, per contar fins a cinc i apropar-se una mica més.
Va acabar tocant-li el nas amb el seu, i la vermellor li va pujar al rostre mentre que a ell se li escapava un somriure amagat.
Podia sentir perfectament el bategar a les seves orelles, i d'una manera o altra, un petit impuls els va empenyer als dos cap al davant, aguantant la mirada fins l'últim moment.
Obre els ulls. El cor batega i l'habitació és clara. El somni ha marxat poc a poc, però la sensació produïda és de tal magnitud que arribes a la conclusió de que la vols viure en carn i ossos.

- A1.

Està asseguda al seu davant. El mira i somriu. Parla i pareix que més que paraules intercanvien emocions. Ell li fa bromes i ella riu amb tranquil·litat. Si enquadréssim bé la imatge i li donéssim un toc borrós a les cantonades tindríem la típica imatge de pel·lícula romàntica.
Però a tu se't remou alguna cosa per dintre quan ho veus. Quina? Per què? Les micro-expressions de la teva cara s'escapen dels ulls que, sense dir res, observen, i interpreten el teu rostre com els dona la gana.
S'aixequen i marxen un al costat de l'altre, sense tocar-se però amb el bon rotllo a l'ambient. Tu no saps què és, ni en quina situació es troben, però amb menyspreu, tires la cigarreta al terra, l'aixafes, i marxes.

Goodbye.

Goodbye brown eyes. Camina semi-nua per l'habitació fins el llit. Es vesteix poc a poc. Primer les mitges que es queden a meitat cuixa, seguides de la faldeta de punt negra que tapa el lligacames. Goodbye sunshine. La camisa li va una mica petita i no li acaba de tancar, així que amb el mocador es tapa el que no pot la camisa. Goodbye for now. Es posa els tacons vermells, i es deixa caure sobre el llit. I love you so. Allarga la mà i treu, de la jaqueta llarga, el paquet de cigarrets. Distract me with your eyes. Encén la cigarreta i l'aguanta entre els llavis mentre es posa els guants. Help me sleep tonight. S'alça, es posa la jaqueta i agafa la bossa de mà. I have to go and leave you alone. Surt per la porta de l'hotel, i espera l'ascensor mentre un final tòpic i típic com és que el mòbil sone damunt del llit mentre ella entra a l'ascensor succeeix.

Goodbye brown eyes. Goodbye my love.

- Et proposo

que em miris als ulls.

que no canvies la cara que fas quan somrius.

que no em preguntes les coses davant de la gent.

que em recordes el que et dic si se'm passa per alt.

que em somrigues més sovint.

que em facis alguna que altra ganyota.

que trenquis el gel.

que em deixis fer-me la tímida.

que em mires quan et parlo.

que MERDA-MECAGO-EN-LA-PUTA-INSPIRACIÓ-QUE-HA-MARXAT!

TORNA!

porfaplis...

Tot el que han volgut que siguis.

Et mires al mirall i veus tot allò que han volgut que siguis i no ets. Al teu davant s'alça algú fort i equilibrat. Pareix que per més que l'empenyis no caurà. Et mira amb la compassió incrustada als ulls, i m'entren mou el cap a banda i banda, negant-te, sospira. Et sents incòmode.  Aquella petita rancúnia que t'ha vingut de cop sembla notar-se't bastant. Els teus pantalons malgirbats no tenen res a fer amb aquelles mitgetes de seda, i la faldilla per sobre el genoll. Les teves bambes brutes pel fang, de córrer, saltar, cridar i ballar, no hi fan res davant dels talons vermells de xarol. Et mires la sudadera, i aixeques la vista. L'espill et torna la imatge d'una jaqueta i un mocador. Però en aquell moment aquells ulls et miren amb enveja. No ho entens. Aquell cabell llis es mofa de la teva trena despentinada però hi ha alguna cosa que no és com abans. Fas un salt. Ell es queda immutable. Cantes. No obre la boca. Somrius. I és aquí quan te n'adones de que no ha somrigut en cap moment. No és feliç. És tot el que els demés han volgut que fora, però no el que ell vol. La compassió passa dels seus ulls als teus. Mires el mirall, i ell et mira a tu, dolorit i desprenent un patiment infumable. Et treus la sudadera, li tires. L'agafa, l'estreny, somriu i desapareix.

- Petita reflexió literària més que compartida.

 Som asseguts en un banc blau, metafòric, mentre veiem passar el temps, la gent, l'orgull, la generació. Ho veiem passar tot, i seguim asseguts en un banc blau, fent com els homes grans del parc que només fan que queixar-se mentre els seus estimats ocellets son sabotejats i marxen, com les oportunitats. Potser al davant tenim un banc vermell, amb els pardalets a sobre, mirant-nos amb dolçor i desig, però nomes uns pocs veiem aquell banc i volem asseure'ns-hi.

(Inspirat en:  Banco azul de Pacodecazeres a: elmuseovirtual.com)

No és bo?

Mil pensaments es donen de cops al meu cap. Espero, mirant la pantalla, coses que per si soles no sortiran. Què vols? Què vull? No tinc gaire clar quina de les dos preguntes obtindrà resposta abans.
Necessito el control absolut de la situació. No és bo? Per a mi si que ho és. Necessito saber la conseqüència dels meus actes. Si m'equivoco, o si realment m'he fet la idea que vols que em faci.
És complicat esperar una resposta sense haver plantejat la pregunta. Però a mi m'agrada respondre, m'agrada muntar-me la pel·lícula i m'agrada agafar indirectes que no tinc clar si existeixen per poder seguir amb la il·lusió. No la trenquis, si us plau.

- Silencis

Tinc un problema: Em saben greu moltes coses. Em saben greu les males paraules, els mals gestos, les males mirades... Però sobretot em saben greu els silencis. Odio els silencis perquè enganyen. Perquè parlen més del que toca. Perquè no parlen de res. Perquè em menjo el cap volent saber que diuen. Perquè vull que tinguin un significat i no el tenen. Perquè són els que em fan mirar-te i em fan pensar. Perquè son els que em fan mal.

- Freak

Et despertes. Estires la mà cap a l'altra part del llit. No hi és. La suor freda apareix abans del pensament. La sensació d'abandonament flota en el teu cap. Obres els ulls. Aixeques mantes, llençols i coixins. No hi és. T'alces del llit i mires l'habitació. Surts al passadís i passes per la cuina, pel menjador, pel balcó i per la galeria. No hi és. Et deixes caure mort de fred sobre el sofà. Feia pocs dies que l'havies recuperat. La vas perdre per no fer-li cas i centrar la teva atenció en coses que tu creies que eren més importants. No hi és. Et tapes amb la manta, i pujes els peus. Però de cop les teves orelles senten un murmuri. ÉS ELLA. T'aixeques frenèticament i surts corrents al rebedor per quedar-te en silenci i poder seguir la veu. Poc a poc vas apropant-te al passadís, i et pares al davant de la porta de l'habitació del teu germà. Sents el murmuri cada cop més fort i sents al teu germà riure. Obres la porta. Els veus. Vas cap al teu germà. I deprès d'una bona cleca li agafes la GameBoy de les mans. Tornes al llit.

-

Els ulls es troben. Els nassos es toquen. Les boques es corben. Les llengües sospiren. L'instant s'atura. Les mans avancen. Els dits s'agafen. El cap s'inclina. Els ulls es tanquen. Els nassos respiren. Les boques s'ajunten. Les llengües s'empaiten. Les mans es separen. Els cossos s'abracen. Les cames tremolen. L'al·lè s'escapa. El pensament minva. Els llavis es separen. Les llengües s'apaguen. Els ulls es miren. Els caps trontollen. Les ànimes sospiren. Ells somriuen.

Av.Madrid

Mengen pipes amb ansia. Les sabatilles desgastades queden penjant al final de l'escala i la fum del tabac es barreja amb la sal a les seves llengües. Observen com es fon el sol per sobre el riu i no parlen. Sudaderes grans i pantalons amples. Els pares els esperen per sopar però van prendre la decisió de ser dolents i arribar tard sense contestar al telèfon. No viuen. Això que tenen no és vida. Posen la música alta, i el piano, els baixos i la veu parlada-melòdica inunden el portal. Es passen la mà pel clatell i sospiren. És tard. Tenen problemes i de la mateixa manera que no saben com solucionar-los també saben que quedant-se asseguts al portal un diumenge a la tarde no trobaran la solució. A

- Inspiració? Hola?

Camines. Em mires. Somrius. Baixes la mirada. Somric per inèrcia. Segueixo endavant. No et miro. Sospires. Segueixes endavant. El meu interior s'apreta. El teu es manté immutable. Sec a la taula. Tu fas el mateix. // Caca de text //  Caminava amb la caputxa posada. La pluja li banyava la cara i, amb les mans a les butxaques, xapotejava pels tolls del carrer. // Hi ha dies en que la inspiració  et falla, o simplement desapareix. Dies en que ets conscient de que la inspiració està condicionada per diversos factors. // Meh. Caca.

- No duu anell a l'anular.

La llum que entra per la finestra em fa tancar els ulls pel mal. L'home parla. Introdueix l'assignatura. Em recorda a Filemón el de Mortadelo.
La malaltia em pertorba l'atenció i el sento però només l'escolto de vegades. El miro. Somriu. Ha degut tenir un bon dia. No puc mirar-lo amb tranquilitat. Està a contrallum. Utilitza l'expressió ''Pepito Pérez''. Quina gràcia. Potser feia cinc anys que no sentia aquesta expressió.
Fa pinta de bona persona i no duu anell a l'anular. Camisa a ratlles, pantalons de pinza i cinturó marró de cuir. S'ho passa bé.
És esquifitdet. Potser acaba de sortir d'un matrimoni. Potser s'ha deslliurat de la pesada de la seva dona, arpia i manipuladora. Qui sap.
No calla. No es queda en blanc. En sap de lleis i exemples. PUM! PUM! PUM! La porta s'obre ab força i apareixen quatre homes de negre i l'agafen. Ell crida. La classe està muda. Se l'emporten. No el tornem a veure.

- ''Mira'm!''

Et vull mirar al fons dels ulls i descobrir-te el pensament. Vull tocar-te amb la punta dels dits i produir-te un calfred.
Creues els peus, amb aquella actitud indiferent però amb pinzellades d'interès. Gires el cap i em veus. Aguantes la mirada uns segons i baixes la cara mentre et fregues el clatell amb la mà. ''Mira'm!''. Segueixes immutable, mirant endavant. Però amb un gest inesperat gires la mirada i m'enganxes. En menys d'un segon ja he dissimulat d'una manera molt cridanera el meu acte. Em poso la mà a la cara i amago la meva rialla per la tonteria que acaba de passar.

- Microconte.

Aquella mà gegant s'apropava a mi, i jo no em podia apartar. El meu cos, plantat a terra es movia amb el vent. Va arrencar-me, i tallant-me els peus em va aixecar fins posar-me davant de dos ulls verds, grans, i amb una expressió d'alegria. - Mama! Mama! Mira! Tinc un trebol de quatre fulles! Puc fer un punt de llibre amb ell?

(La veritable història del trebol.)

C21

Camineu agafats de la mà. El parc és fosc però encara hi ha algun raig de llum que travessa el fullatge i crea un efecte d'imatge sobre croma.
L'Àlex veu els gronxadors i corre cap a ells, i tu el mires amb un somriure. S'apropa als nens i s'agafa a la barana de ferro esperant a que acabin per pujar-hi ell.
Un dels nens el mira i fa mala cara. Acte seguit tots els nen que estan al voltant paren de jugar i marxen plorant cap a les seves mares. L'Àlex et mira. No saps com reaccionar ja que aquelles dones t'observen amb menyspreu i l'Àlex es gronxa amb una expressió extranya al rostre. Decideixes esperar, amb la cara ben alta, a que l'Àlex acabe de gronxar-se. Després d'uns moments incòmodes el veus dirigint-se cap a tu i ,trist, et diu: ''No volen ser amics meus.''. L'abraces amb força i ell t'abraça a tu, fent-te mal però procurant controlar-se. Li dones un petó i marxeu a casa.
A l'hora d'entrar per la porta l'Àlex et mira i et fa prometre que no li diràs res a la mare.
Acabeu de sopar i mentre ell mira la televisió tu t'asseus a la cuina al costat de la mare mentre li expliques el que ha passat al parc i intentes aguantar-te el plor. L'Àlex entra i et dona un cop de puny enfadat. Es posa a plorar i a abraçar a la mare. ''Soc diferent, mare! No vull ser diferent! Vull tenir amics!''. Li toques el cap mentre et cau, a la fi, la llàgrima, i li dius que no és diferent, que simplement és especial i una de les millors persones que has conegut mai, que l'estimes tal i com és i que té un cor enorme. ''No sóc especial! Sóc diferent! Estrany! Per això no tinc amics!'' A la fi, i després d'una llarga estona, la mare aconsegueix calmar-lo i l'Àlex marxa a dormir mentre la mare et fa anar al menjador.
T'asseus al sofà i la mare et mira: ''Mira, Marta, quan fa setze anys els metges ens van explicar al teu pare i a mi tot allò del cromosoma 21 i ens van donar l'opció de no tenir a l'Àlex no vam dubtar-ho ni un moment. És el nostre fill, igual que tu, i vam acceptar la responsabilitat d'estar amb ell sempre. Has d'entendre que el que li ha passat avui no serà la última vegada que li passa, i que li podran passar de pitjors i bastant sovint, i que l'únic que podem fer és  ajudar-lo a ser feliç cada dia.''
La mare et dona un petó i marxa. I tu et quedes pensant en que encara que tinguis tretze anys vols assumir la responsabilitat de fer feliç cada dia al teu germà gran, perquè l'estimes amb tota la teva persona.

- Com un vell verd. [Juny 2012]

Es van mirar al centre de les pupil·les, i els seus rostres s'acostaren poc a poc fins que els nassos van acariciar-se amb suavitat. Les ulleres se li van entelar i les mans d'ell van agafar el rostre d'ella. Farien l'amor. Tenia molt clar que farien l'amor i s'ho prenia en calma. Amb una mà a la cuixa i l'altra al seu clatell, va besar-la poc a poc, amb una mica de timidesa hipòcrita, i li va entrellaçar els dits entre el cabell. Li agafava les mans i se les posava a la cintura, sense pressa i sense donar-li temps a tocar res, i li acariciava la galta a cada bes. Ella tancava els ulls, ell contemplava la foscor que hi havia al seu davant. Es volien però no s'estimaven. S'estava complint el típic tòpic de parella. Una escena de llibre barrejada amb unes ansies de sexe amagades baix la tendresa. Per al que ella tenia al cap necessitava una habitació, una finestra una mica oberta amb la cortina volejant. Per al que ell volia li era suficient estar-se a qualsevol lloc.
És interessant el joc de sentiments i emocions que passen per un pensament de menys d'un segon. Aquella capacitat de saber on volem estar i amb qui en un precís instant. Aquell poder de tancar els ulls i imaginar-te en una altra escena.
Però ells seguien amb el seu joc. Ella gaudia imaginant-se la seva pròpia història i ell posava tot el seu empeny per sortir de la seva cintura i aconseguir que el conte d'ella i la fantasia d'ell tingués un terme mig.
Es volien, però no s'estimaven. Es van repetir tants cops la frase que van arribar a creure-se-la fins al punt de ser-ne conscients. Parlant sense embuts; voler una nit de sexe no és el mateix que estimar una temporada compartint més que un llit, un cotxe, un banc, un matalàs, un terra... Però ella se'l mirava mentres feien l'amor (perquè encara que li costés reconèixer-ho, feien l'amor) i tenia dificultats per a que, entre gemecs, no se li escapés un ''t'estimo'' induït per l'eufòria de l'orgasme. Ella el vol, sent conscient de que només és sexe, ell no deixa passar cap tipus d'escàner pel seu pensament.
I jo els observo des de la meva finestra. Com un vell verd, si. I mentre apreto els llavis assenteixo de manera repetitiva desitjant, alhora que tanco la finestra, que trobin l'equilibri perfecte.

- Com si tot fóra al seu lloc.

Somrius. No et puc veure però sé que somrius. Saps que és el moment i que em tens entre els teus braços. Ni m'escaparé ni vull fer-ho.
T'apartes de mi uns pocs centímetres, els justos per a que jo pugui aixecar el cap i mirar-te, i mentre els meus ulls busquen els teus, els teus llavis ja han trobat els meus.
Silenci. Somric. Somrius. No sé si mirar-te. Et tinc just al costat i tot acaba de donar un tomb que ha fet cambiar les coses. Et vull. I sé que tu també em vols i que m'has volgut. I me n'adono que jo també t'he volgut sense saber-ho.

- Cubs

El veig al final del carrer. Porta una camisa blanca, amb els primers botons sense cordar. Camina molt dret, i mira al davant sense cap por. Els pantalons no li van ni grans ni petits, li van just al lloc on toca, i les ulleres de sol amaguen uns ulls que possiblement siguin blaus o verds.
Mentre aquell personatge va avançant cap a mi d'una manera decidida, jo em paro al mig del carrer poc transitat, amb la meva falda blava, la meva samarreta amb poc escot i el meu collar de colors. El miro però no sé si ell em mira a mi. Poc a poc la distància va escurçant-se, i jo em poso nerviosa. Ell no para. Em passa pel costat sense mirar-me, o aixo crec, i segueix endavant. Però de cop i sense adonar-me'n un baf encisador em dona un cop a la cara. Tanco els ulls. Inspiro, i no vull espirar. Vull mantenir aquella olor amb mi. I sense obrir els ulls un seguit d'imatges em venen al cap. Festes. Tardes. Nits. Llunes i estels. Jocs. Cubs. Un lleu somriure. Una mirada. Un barret. Verbo. Un gest. Un paper. Un tot.
Les imatges fan que l'olor desaparegui i deixi pas al dolor llunyà. Vull dormir. Corro pel carrer fins arribar al portal i comença a ploure. Busco les claus a la bossa i poso la tercera clau al segon pany. Començo a pujar les escales molt a poc a poc i entro al menjador. Sóc sola. Sento la porta i una tos seca que va pujant les escales. L'olor apareix de nou. Els seus ulls, verds com em temia, em miren des del costat del sofà. No recordo res més.

- 1894

Aquell somriure estúpid va venir-me als llavis i als ulls. Les emocions eren fortes i el sentiment inequívoc i clar. El tacte suau del paper amb aquella olor tant característica dels llibres havia augmentat, potser i si era possible, l'èmfasi amb el que tot havia succeït.
El meu cap donava tombs i la meva ment estava completament en blanc. Si no hagués estat sola no m'haguessin sortit les paraules. Estava segura de que la meva cara era una mapa. És interessant la manera que té d'actuar el cap quan succeeix una cosa que no t'esperes. Posem-nos en situació mentre se'm posen els cabells de punta només de recordar aquella sensació de no-sé-què.
Em trobava llegint un llibre. Cal dir que el llibre se m'havia deixat un temps per poder comprovar amb els meus propis sentits la grandesa del senyor G.Orwell. Des d'un principi, ja que la finalitat era llegir i entrar en el món de l'estat totalitari on es troba Winston Smith, els detalls superficials i materials del llibre com a objecte els havia passat per alt. Apareix la sorpresa. Arribada la pàgina 71 els meus ulls decideixen apartar la mirada de les pàgines, els tanco amb força i en tornar a obrir-los veig d'una manera clara un marcador de pàgina de color groc que sobresurt per la part de dalt del llibre, el qual jo havia vist però no havia sigut conscient en aquell moment de que allò era allí. Analitzo l'escena. El meu cap es mou entre pel·lícules on els protagonistes es deixen missatges entre les fulles de les seues novel·les preferides. Amb curiositat i diversió però tenint en ment que allò és només un marcador separo les pàgines poc a poc. 105. El meu cap dona tombs i la meva ment està completament en blanc. La pàgina divideix el seu contingut en tres parts, la segona de les quals és formada per només una paraula que destaca al mig de la pàgina, sola.

T'estimo.

Pareix que cride enmig del nores. No puc deixar de mirar-la. Un somriure em sorprèn, una càlida ràfega em va de peus a cap. Tinc el llibre a les mans, el miro però no el llegeixo, només és una imatge poc nítida davant dels meus ulls. T'estimo. T'estimo. T'estimo.Tinc ganes de cridar-li que jo també l'estimo, que l'he estimat i que n'he sigut conscient tot aquest temps. Però només tinc el llibre al davant.
Pareixia que Orwell se'n mofés de mi, com si em recordés que l'escena de pel·lícula ja s'havia acabat i que em tocaria esperar per poder acabar-la. T'estimo. T'estimo. T'estimo. Tancar els ulls i estirar-me al llit amb el llibre obert a la mà pareixia una bona opció, però aquell somriure estúpid va venir-me als llavis i als ulls un altre cop. T'estimo.

Reflexió

Mai us heu topat amb aquell tipus de persones, rialleres, que entren a la teva vida d'una manera fàcil, que t'engalipen per que els obris el cor, que et fan passar els millors moments de la teva vida, que riuen, ploren, corren i salten amb tu sense cap mena de preocupació? Aquelles que al final, tard o d'hora et fallen, que després de saber quines eren les teves debilitats i de que tu caminesses en peus de plom per no ferir els seus sentiments en cap moment, elles trenquen tot el que han creat en un sol gest. És com si visquessin en una obra de teatre. Saben jugar amb els teus sentiments. Tu ets conscient de que quan li fas mal a una persona, aquesta pateix, i això et remou la consciència fins a tal punt que acabes arrossegant-te fins que et perdonen, però elles viuen impassibles, et veuen plorar, saben que t'han trencat per dintre, i no mouen un dit per arreglar-ho. Passa el temps, i el teu dolor va calmant-se, però són aquell tipus de persones les que de cop s'ofenen per la teva pròpia sensació. S'enfaden perquè tu t'has enfadat en ells, busquen que siguis tu els que els demani perdó quan l'única font de tot el drama són ells. Són aquell tipus de persones les que t'han trencat els sentiments, les que s'han quedat fredes davant les teves llàgrimes, les que no han comprés la situació, les que s'han enfadat amb elles mateixes per no saber apreciar el que tenien, les que ni et miren a la cara, les que es fan les simpàtiques davant els teus amics, les que volen que t'arrossegues per demostrar-te qui necessita a qui quan realment elles ploren cada nit volent tornar al teu costat. I tu quan ho veus des de fora ho tens clar, però quan n'ets la víctima no comprens perquè has d'arrossegar-te quan aquella persona no s'ha arrossegat mai per tu.

- Silenci

La porta s'obre. Un cap amb una cabellera pèl-roja i uns ulls riallers apareixen de costat. M'observa. Un calfred em puja fins al final del coll. Entra a l'habitació. S'asseu al llit. Al meu costat. Em mira. Somriu. Em posa la mà a la cama.  M'aparto amb un petit bot. Fa mala cara. Somriu amb decepció. S'aixeca. Es gira d'esquena i a petites passes surt de l'habitació per tancar la porta amb un cop sec, sense ni mirar-me.

Obre els ulls.

Que em faci riure. Que estimi el cafè només quan li cal despertar-se. Que no faci mai mala cara si no és amb mi. Que em miri i em faci volar. Que em faci estimar-lo d'una manera adolescent. Que no tingui cels ni vulgui tenir-los. Que em despentine per fer-me rabiar. Que em doni un petó a la galta per demanar-me perdó. Que em digui ''preciosa'' amb o sense maquillatge. Que no li importen els meus canvis d'humor. Que li agrade compartir somnis de futur sent conscient de que només són somnis. Que em tregui a ballar. Que em deixi ballar sola. Que tingui temps per als seus amics. Que em maldi per comprar nata amb freses perquè ell ha comprat xocolata. Que quan s'enfade no es guarde res. Que sàpiga quins son els moments per a les abraçades. Que sigui innocent depèn quan però sensat a l'hora de la veritat. Que m'eixugue les llàgrimes i em faci mirar pelis d'acció. Que li agrade llegir i fotografiar. Que li agraden els animals i l'esport. Que m'insinue que vol però que m'ho digui directament. Que sàpiga forçar el riure quan alguna cosa no li fa gràcia. Que em miri amb ulls d'aquells que fan que l'entorn s'entendreixi. Que cante a la dutxa. Que mire dibuixos animats. Que no vagi sol enlloc. Que entengui que el temps no és infinit. Que m'esperi al portal de casa fins que jo baixe. Que corri quan em senti plorar. Que tingui petits detalls. Que no esperi grans mostres d'alegria ni pena exagerada. Que plore llegint i escoltant música. Que em descobreixi grups nous. Que es cuide. Que em cuide. Que sigui franc. Que sàpiga diferenciar la realitat de les pel·lícules. Que no m'anteposi als seus amics ni família. Que no em porte a menjars familiars. Que accepte els meus defectes i accepte els seus. Que sigui tranquil però revolucionari. Que sàpiga parlar. Que tingui carisma. Que sigui conscient que no és el millor però que cregui en ell mateix. Que sigui fàcilment impressionable. Que li agrade el teatre. Que no deixi que ningú se li assegui a sobre si no sóc jo. Que em parli dels seus somnis i aficions. Que em faci entendre les seves passions i que entengui les meves. Que cuine. Que m'abrace per l'esquena. Que li agrade viatjar. Que sigui home de mar i de muntanya. Que m'abrace mentre fem l'amor. Que no em mire mentre tenim sexe. Que em bese en arribar a l'orgasme. Que li agraden els jocs de taula. Que sigui malparlat només de vegades. Que em trobe les pessigolles. Que sigui conscient de que no és per sempre. Que mire per la finestra i es pergui observant el paisatge. Que m'estime. Estimar-lo.

Bicicleta 1.

L'aire em tancava els ulls. Potser avui no era el dia més indicat per sortir amb la bici. Els colors freds de la ciutat anaven quedant enrere i els càlids colors del camp i les senderes anaven obrint-me pas. Després d'una hora de pedaleig constant vaig aturar-me quasi sense voler a l'entrador d'un caminet que, arriscant-me a que fora una sendera camuflada, pareixia portar a la vora del riu. Vaig dirigir lentament la roda cap a l'entrador i mentre el plat feia canviar la cadena de pinyó els meus ulls van poder divisar millor el parany natural on estava posant-me. Vaig somriure, gràcies a Déu que no havia agafat la bicicleta de carretera. Aquella costa tant inclinada que acabava a l'aigua, a la qual jo havia d'arribar a través d'una sendera de menys de dos pams d'ample, em cridava d'una manera inexplicable. Podria trencar-me una cama o torçar-me un turmell i tiraria per terra tot l'entrenament que havia fet fins llavors.

(To be continued?)

Se't fa estranya la situació

No en tinc cap imatge, només un record. La teva mirada perduda entre els estels, en aquell moment cada un era al seu món, però les ombres que recorrien els teus braços, el teu coll i les teves faccions eren una espècie de composició perfecta. Ja t'ho vaig dir que estaves de foto.

És difícil descriure el possible millor moment de la setmana i el possible primer de la següent. És complicat perquè no és una cosa que t'esperes, ni per a la qual estàs preparada. Se't fa estranya la situació, són coses d'aquelles que no t'imaginaries mai que passarien, però passen. Descobreixes el que hi ha més enllà de la idea que tens de la persona en qüestió, i et trobes en una complicació que no havies previst: no ets capaç de descriure el moment, la situació, el que t'ha fet sentir el tacte, no pots. Pots descriure aquella sensació de benestar que tens quan ja has arribat a casa i t'estires al llit, pots descriure el mal subtil que et fa el coll i el cap, pots descriure com et sents en aquell moment, pots descriure la sensació de desconcert quan no et veus en cor de comparar la nit anterior en l'actual, però no pots descriure l'acte en si, i és frustrant. És el primer cop que no pots descriure-ho. Et poses les mans al cap, sospires, et treus la roba i et gites al llit. T'adorms

- Admiració equivalent

Admiro als apassionats de l'esport. Admiro que puguin fer kilòmetres sense cansar-se i que estiguin contents amb allò que fan. El meu esport és l'escriptura, aconseguir transmetre amb paraules tot el que em passa pel cap i pel pensament, poder descriure el meu entorn amb facilitat i narrar les històries més inèdites que plasmen els meus somnis.
Admiro la dedicació que els atletes posen en baixar el temps perquè el que fa madurar les meves lletres també depèn d'ell, encara que jo necessite que passi per aconseguir el millor resultat.
Sóc conscient de que no experimentes la mateixa sensació quan acabes d'escriure un conte que quan acabes una cursa, però l'adrenalina em puja per la sang quan veig que la gent comença a sentir el que vull transmetre, el que vull que sentin.
Algun dia acabaré i guanyaré la meva cursa literària, algun dia.

- Condensació matinal

Vaig aixecar la vista. El pomer tenia les pomes al seu punt, vermelles engroguides, amb les gotetes de la condensació matinal.
Bufava una tènue brisa, i les fulles del pomer es balancejaven.
Va caure una poma.
Vaig apropar-me a petits salts, a petits i odiosos saltets, a la fruita. Les meves orelles es doblegaven enrere i els meus ulls es tancaven per la força del vent.
Vaig arribar al costat de la poma i vaig donar-li un mosset. Bah! No era el mateix que la pastanaga, ni molt menys!
Vaig allunyar-me poc a poc, sense adonar-me que, la meva coa de cotó fluix, estava tota estarrufada.

- ETAPES

Ens il·lusionem com nens.
Riem com nens.
Gaudim com nens.
Ens posem nerviosos com nens.
Explosionem d'alegria com nens.
Ens mirem com nens.
Ens peguem com nens.
Diem coses sense substància com nens.
Ens mosseguem com nens.
Però explosionem de passió com adolescents.
Trenquem barreres com adolescents.
Ens barallem com adolescents.
Ens perdem en el futur com adolescents.
Caiem com adolescents.
Escorcollem possibilitats com adolescents.
Ens equivoquem com adolescents.
Ens enamorem com adolescents.
I a la fi perdonem com adults.
Ens aixequem com adults.
Escollim com adults.
Recordem com adults.
Estimem com adults.
Sospirem com adults.
Sentim com adults.
Treballem com adults.
Morim com adults.

Sé que no és el típic i que potser no s'entén be, però penseu en les meves paraules com vulgueu. La literatura no sempre està marcada per un patró d'interpretació. El que pretén l'autor, no és sempre fer sentir al lector el que ell sent mentre escriu, sinó que el lector senti. En aconseguir provocar un sentiment al lector, l'autor ja és feliç.

- Punt de vista

No és ben cert que la genialitat enamora i encisa? No m'he enamorat mai d'uns ulls, d'unes mans, d'un cos ni d'un cap. Sempre he caigut al davant d'una mirada, un gest, un posat, o un pensament. Seria incapaç d'estimar uns ulls inexpressius, unes mans quietes, un cos fred o un cap buit.
No és ben cert que la genialitat, al igual que tu, enamora i encisa?

- Flor de Otoño

Està allí, al teu davant des de fa temps i no t'hi has fixat fins ara. Et mira, et somriu, tímidament però sense complicacions i a tu se t'escapa el pensament. El mires i t'encanta mirar-lo. Li brillen els ulls mentre et parla, i tu no pots fer res mes que somriure com una tonta sense parar. No arribes a entendre'l del tot, però en aquell moment tampoc t'entens a tu. Somrius, un altre cop, inevitablement, i t'evadeixes en el pensament fugaç de les mil coses que vols deixar-li clares, i sembla que no te n'adones de que està parlant-te, però simplement, et perds en la pantalla. És un moment en que desitjaries tenir-lo al davant, en carn i ossos.

- Amb el cap acotat i la mirada perduda.

Vaig baixar de l'autobús, amb els nervis a flor de pell i amagant les mans tremoloses a les butxaques. Mirava al terra amb l'esperança de que tot allò acabés be i que els silencis incomodes passessin a un altre món.
Era assegut en un banc, no el veia però el notava, i vaig dirigir-me cap a ell, amb la mirada entre les rajoles de la plaça, i vaig asseure'm al seu costat.
- Perdona per no mirar-me, si us plau, deixa'm acabar abans de parlar tu. Ho sento, sento totes les baralles sense sentit, tots els malestars de les meves poques ganes de ser vistos públicament, i les meves rabietes quan em beses al mig del carrer mentre obstruïm el pas, però no puc fer-hi res, sóc aixi! I ja està!
I amb el cap acotat i la mirada perduda vaig sentir com una veu que no coneixia de res em deia: Perdona tu, però no sé qui ets...
Els colors van pujar-me a la cara i vaig mirar-lo de reüll mentre s'alçava del banc una mica espantat i marxava, alhora que veia en un banc proper, com l'Alex reia amb força, vermell com jo.

- Àgil i fràgil.

La capseta va obrir-se, i aquella musiqueta suau i lenta va envoltar-me mentre jo no feia res més que donar i donar voltes.
La corda es va acabar, i em vaig quedar de cara a l'espill, que gràcies a l'angle en que estava situat m'ajudava a descobrir aquella silueta a la vora de la finestra.
Encara que el veia a contrallum, podia distingir d'entre totes les coses, aquelles botetes militars, negres, que anaven per dintre d'aquells pantalonets blaus i rectes, que coincidien amb una americana plena de medalletes i un barret de copa amb una ploma ben amunt d'aquest.
Les cortines de color salmó voltejaven amb el vent, i passaven pel seu costat, embolcallant-lo d'una manera àgil i fràgil.
Va mirar-me i es va apropar a mi.

I encara que ell no sortís de dintre d'un peix, ni tinguessin que acabar dintre la caldera, el soldadet i la ballarina van ballar sense música tants dies i tantes nits com els va ser possible.

- Un ofegat a l'armari menys.

Era al seient del meu costat, amb els alts i baixos de l'autobús, dibuixant poc a poc i amb calma imatges fosques i tristes que es contraposaven amb la seva samarreta rosa fúcsia. La seva cara no expressava res, era el típic rostre d'un passatger avorrit de bus, amb els cascos de la musica a les orelles i la llibreta a les mans.
L'autobús va parar. ELl va mirar cap avall i va somriure. Va baixar. Va abraçar el noi que l'esperava a la vorera i el va besar. Que bonic és l'amor.

- Riures i cares vergonyoses

Sempre has estat envoltada de tensions sexuals no resoltes.
A la taula del teu costat, una noia mira a un noi amb desig. Està pensant totes les coses que li faria i totes les que li agradaria que ell li fes. El mira amb constància i li fa una petita caiguda d'ulls quan ell li torna la mirada.
Surts al carrer i et creues amb diferents escenes. Nois passejant el gos amb una noia que l'acompanya, el típic ''trio'' de parella, i l'amic que va al seu costat, massa d'aprop, pensant com seria la substitució d'ell al lloc on li pertoca.
Gires el cap i et trobes als típics dos amics, asseguts en un bar, i que es giren quan veuen passar a una noieta que els pica l'ullet amb una faldilla-cinturó i un somriure.
Puges al metro i t'asseus en un dels seients que hi ha al final del vagó, i veus a una noieta massa jove amb un nen, que mira al passatger del davant fent jocs nerviosos amb els anells de les mans.
I en acabar et sorprèn el final de cada història. Passeges pel parc i els avis et criden l'atenció, asseguts en els bancs, agafats de la mà, que es miren amb alegria mentre tu penses que la seva tensió ja està resolta.
I finalment et passa a tu. Aixeques la vista i mires a l'altra banda del llac i el veus, jugant amb el gos, corrent amunt i avall. Et mira de reüll, somriu, entropessa i cau. Corres a ajudar-lo i entre riures i cares vergonyoses un poseu a parlar i te n'adones de que per més tensió sexual que hi hagi, no tens cap pressa per resoldre-la. Prefereixes viure el moment, amb els nervis a flor de pell pensant que algun dia et tocara donar el pas.

Castellà?

- Un balancín se balancea solo con la ayuda del viento. A su lado un pobre columpio que no se mueve. Las hojas de los cipreses tiñen de verde el patio, mientras que una pobre pelota roja se esconde en la pata trasera de un banco blanco de madera. El silencio habla. El viento no se mueve. El sol se esconde. La felicidad muere.

M'

M'emprenya que t'emprenyes perquè si t'emprenyes m'emprenyo. Jo m'emprenyo si m'emprenyes, però perquè t'emprenyes si m'emprenyo? No m'emprenyes i no t'emprenyaràs, i si no t'emprenyes no m'emprenyaré i no et faré emprenyar! Però m'agrada emprenyar-te i que t'emprenyes, i que m'emprenyes i jo m'emprenye perquè per mes que m'emprenyes i que jo m'emprenye seguiré emprenyant-te i emprenyant-me quan t'emprenyes.

Va mirar-me més enllà dels ulls.

Em queia el cap pel capçal del llit, i el meu cabell dibuixava ones pèl-rojes damunt la pedra blanca del terra.
Arribat el moment, l'habitació havia desaparegut de la meva vista, i l'únic que podia notar eren els llençols, i el seu cos, agafant-me de les cuixes amb força i intentant que el meu cos no surtis del matalàs. Els seus petons em cremaven al coll com si de foc es tractés. Sentia la seva respiració forçada de molt aprop, pareixia que li faltés l'aire.
Hi havia moments en que m'agafava de la nuca i em mossegava el llavi inferior amb desig, però també amb tendresa, i buscava els meus ulls, aclucats per instint i em somreia. Em xiuxiuejava t'estimo, i poc a poc anava apropant-se a la meva orella , aconseguint que la punta de la seva llengua resseguís, lentament, la silueta d'aquesta, per acabar en un mosset temptador al lòbul, que feia que un calfred passés per la meva columna fent que se'm posés la pell de gallina.
De tant en tant algun gemec molt subtil omplia l'habitació, i un somriure de satisfacció es dibuixava en els dos rostres.
Arribat el punt clímax, va aixecar-me i va posar-me la mà darrere el cap, entre el cabell, i va abraçar-me, ajudat de l'altra mà, per buscar, tot seguit, els meus llavis, i acariciar-los amb la punta dels dits, tremolosos, com si estès a punt de fer alguna cosa molt important. Va mirar-me més enllà dels ulls. 
De l'habitació no vaig saber-ne res més, érem en una espècie de bombolla semi-transparent on no importava res més que nosaltres.

- Benji s'apropa.

No te color aixecar-me en la teva veu. La meva està ronca de les hores d'insomni tractat, i encara que el sol brille, els meu ulls es tanquen sense voler-ho.
Benji s'apropa i obre el porticó de la finestra, aclucant els ulls per  la llum que l'enlluerna. Baixa les potetes després d'observar l'exterior durant uns segons i es posa baix les mantes amb mi. Acaba de rentar-se el cap i em xopa el llit. Cabró. Però sempre em fa treure un somriure quan em desperta i mes si estic de bon humor com avui.
Puc dir que m'he aixecat en les veus de les dues coses mes boniques que tinc ara mateix dintre de la meva vida.
Mew!- si Benji, tu sempre seràs el primer...