Pot ser, el problema comença quan et passes més hores imaginant-te i menjant-te el cap en per què no l'has pogut veure avui, que en per què existeix la inseguretat constant quan no pots saber què fa.
Són més cels que desconfiança? Pot ser, és una ferida mal sanada. I pot ser la puta imatge imaginada que et ve al cap com un record del qual no vas ser present i que se't clava al pit, a poc a poc i el forada mentre intentes convèncer-te de què tot va bé, que tot allò va ser abans i no hauria de significar res, o almenys, no hauria de significar res per a tu.
De la mateixa forma que saps que els comentaris dels borratxos fan mal i són sincers, però no pots deixar de donar-li voltes, i n'estàs farta.
Tampoc pots evitar tenir la sensació de que necessitava estar en qualsevol, més que volgués estar expressament en tu. I no saps si estàs així perquè l'estimes o perquè no has pogut arribar a ser tot el que ell volia que fossis, o no has estat al nivell desitjat (que vindria a ser el mateix que voler ser la perfecció, perquè l'estimes). I plores moltes putes nits perquè no li vols dir per por a què et doni la raó, que, efectivament, li hagués donat l'oportunitat a qualsevol que li hagués proposat. Però saps que no ho diria, perquè li sap mal, i de vegades, fins i tot, sembla que estigui compromès en dir-te que t'estima de tant en tant, com si t'ho digués a tu perquè no li pot dir a una altra persona.
I també saps que hi ha alguna cosa que no està bé dins teu. Saps que t'aguantes moltes coses, que les calles, i que no les treus com hauries de treure-les. Saps que no és normal la necessitat d'afecte que tens i que no és normal que l'únic que necessites un dilluns a la nit sigui poder gitar-te i deixar-te abraçar durant hores m'entres t'assegura que t'estima de veritat.
Saps que no és normal, que ho necessites, i que no pots tenir-ho.
I pots arribar a odiar-te per ser com ets, i per fer el que fas, i intentes canviar-ho.
A poc a poc canvies, però, és el que hauries de fer?
