Massatge literari.

Els dits m'acariciaven l'espatlla, poc a poc, amb delicadesa, pressionant suaument en els llocs més indicats. Amb soltura, les mans anaven tantejant la meva columna una mica més fort del desitjat, produint-me un malestar agradable que em desenganxava l'esquena, seguit d'una suau però fugaç ràfega de cops en els meus músculs. Poc a poc, tota aquella sensació d'inquietud i d'estrés anava desapareixent, deixant pas a la càlida carícia de tendresa que aconseguia, juntament amb la relaxació de tot el meu torç, l'equilibri perfecte amb aquell últim bes final just al centre de la nuca.

Metàfora

El vaig veure agafant número i posant-se a la fila, només hi havia sis o set homes, alguns parlant amb altres dependentes, altres miraven el peix, però els dos últims em miraven. Quan els va tocar avançar, un va venir directe cap a mi, poc a poc, però amb molta força i amb una picardia especial. L'altre es quedava rere la columna i observava amb cautela però amb un somriure amigable. A primera vista, un tenia molt clar el que volia, però jo sabia segur que l'altre esperava el moment adequat per a escollir el que havia vist. Tinc moltes ganes de veure-li la cara quan algú se li emporte el que vol, pel simple fet d'esperar massa.

Text

Què fem? Ja no som nens i volem, o vull fer, les coses com toca. Arribar a casa i tenir temps per a mi, per a estudiar, per a fer feina, per a tu, i per a dormir. Aixecar-me al matí i no fer campana, anar a primera hora i arribar més aviat que de costum. Vull fer tot el que em toca fer!Poder assaborir cada moment, petó, abraçada, festa, concert, pel·lícula (amb o sense companyia), carícia, joc... He d'adaptar-ho tot, poder combinar una vida amb els exàmens i les hores d'estudi.
No sé si les tinc totes.

Ai! Caputxeta!

Va córrer entre els matolls de la sendera. La faldilla li anava massa curta i la capa amb la caputxa volava darrere seu, fent petits cops en doblegar-se la roba. 

A la cistella hi duia pastissos i medicaments per a la seva àvia, però pel camí havia sigut interceptada per un home molt pelut que ara la perseguia. 

La noia va córrer per tot el bosc, fugint d'aquell personatge tant peculiar, però de sobte es va trobar en una clariana, si, un d'aquells preciosos paratges de contes que no tenen ni un amagatall més que un arbre de tronc ample i fullatge espès. 

La noia de la caputxa va córrer cap al roure i va començar a pujar pel tronc, mirant enrere i tement que aquell boig pugues agafar-la. Massa tard. Una manota li va agafar el peu i la va estirar cap al terra. 

L'home va girar-la de cara al tronc i li va riure a l'orella. L'última cosa que va veure la caputxeta abans de desmaiar-se va ser la cistella al terra, amb els pastissos i els medicaments entre les flors blanques, mentre una mà molt aspra anava resseguint l'interior de les seves cames, pujant cap a la faldilla.

El sentia cantar.

Vaig obrir la porta de l'habitació, i vaig veure'l. L'havia vist arrogant i també enfadat, i en una ocasió amb el semblant reflectint el dolor. Però aquelles faccions estaven més enllà de L'agonia. Aquell tio estava mig desficiat.
Vaig tancar la porta a corre-cuita. El sentia cantar, sense que ell vulgues ser escoltat. Cantava per a ell mateix. Vaig posar l'ull a la mireta de la porta, recorrent el llarg passadís amb la mirada, escorcollant metre per metre, i preguntant-me d'on havia sortit aquell home.
Va posar-se la mà dintre l'americana, i va treure'n una cartera, amb unes fotografies. Va mirar-se-les, i va apropar-se a la meva porta.
-Se que ets aquí, darrere la porta! Mira aquesta cara! Es la meva dona, i no puc estar amb ella! Ha desaparegut! L'han raptat! L'has vist?
No vaig dir res, faré com si no estigues acaronant la porta amb el nas.
-Se que tu la coneixes! Ha marxat! Avui no ha vingut a veure'm!
Vaig córrer cap a dins l'habitació. El televisor encara no hi era, no el tornaria a veure, no m'ho mereixia.
Vaig tornar a la mireta amb el cor en un puny. Jo no volia parlar amb aquell home, no volia que em preguntés per la seva dona... Vaig pitjar el botó de la infermera i va sonar un telefon. Vaig despenjar-lo.
-Habitació 2 1 4? - va preguntar una veu coneguda.- Maria? Ets tu? - Va repetir.
-Cinta! Si! Sóc jo! A la meva porta hi ha un home amb una foto dient-me que ha perdut la dona i que jo sé on es!
-Ara envio en Jaume per veure si podem treure'l d'aquí. - Va dir-me la Cinta. Després va penjar.
Vaig sospirar, en Jaume trauria aquell boig d'allí.
-On vas Maria?
Vaig girar-me de cop. La veu venia de baix el llit, de l'armari, del racó on la llum de la bombeta no arribava.
-Qui ets? Que... que vols? - El meu pànic era tan gran que les cames em tremolaven, i les meves cordes vocals em feien quequejar.
De baix el llit va aparèixer un guant blanc a ratlles vermelles, l'armari va entreobrir-se, i el racó fosc va començar a il·luminar-se, ensenyant-me una sabata gran i vermella.
Merda! Primer l'home del passadís i ara els pallassos... Com havien entrat a la meva habitació?
- Maria! Tu coneixes la meva dona! - Ressonava pel passadís.
Em feia mal el cap.
Vaig sentir com una clau entrava al pany de la porta, i vaig girar-me. La maneta començava a baixar lentament, i la porta es va obrir.
-Jaume! Jaume, si us plau! Treu d'aquí els pallassos!I l'home de fora! Que no entri!
En Jaume va mirar-me, va sospirar, i va asseure'm al llit.
-Maria, aquí no hi ha pallassos, ni homes que han perdut la dona. Té, pren-te això.
I va marxar. Vaig mirar a la tauleta, i vaig contemplar les pastilles blaves. Sempre que em prenia allò em deixaven sortir al carrer, i els pallassos i les persones perdudes desapareixien.

Un recorregut poc comú...

M'agradava mirar-lo mentre parlava. La meva mirada seguia el mateix camí una i una altra vegada.
Mirava els seus ulls, que es perdien en el parc mentre m'explicava com havia anat la nit anterior, amb ells, mostrava les expressions més enlluernadores que algú pugues mostrar. Movia la vista cap a la seva boca, cap a aquells llavis que tant m'agradaven, d'on sortien aquelles paraules, aquella veu, que m'inspira a escriure. Aquella boca m'hipnotitzava, podria mirar-la durant hores, que no em cansaria.
Recorria els seus braços fins arribar a les seves mans, que acompanyaven les paraules amb gestos, que agafaven les meves de tant en tant, i m'aixecaven la cara i destruïen el recorregut. El final del trajecte, eren aquelles bambes, quietes al terra, tranquil·les, còmodes, reposant damunt les pedres.
I no hi havia vegada que, en aixecar la mirada per tornar a començar, no em trobes la seva cara, prop de la meva, per tirar-me, suau-ment, aquell alè a la boca, mentre se li apagaven les frases, i acabava dient paraules soltes amb un significat que només entenia ell.

Blanca com la neu

M’estimava a aquella família, tot aquell temps amb ells havia fet que s’unissin a mi amb un fil bastant gruixut d’estimació.

Esmorzaven, dinaven, berenaven i sopaven amb mi, em preguntaven coses, o preguntaven per la meva salut als demés. Si em sentia buida, m’omplien i em feien somriure, menjava molta verdura, però també bevia molt d’alcohol.

El nen i el pare eren els qui més em visitaven, la nena cada cop venia menys, però ja se sap, són coses de l’edat, i la mare em saludava a les hores de les menjades. Han passat tantes coses al meu davant, baralles dels grans, baralles dels petits, aniversaris, dols i plors, enrabiades del nen per que volia un joc, de la nena ja que no li compraven una camiseta rosa amb un gatet blan dibuixat al centre, o per que vol un mòbil d’última generació, tardes de futbol amb el pare, que celebrava les victòries i les derrotes amb litres de cervesa. Els estimava tant...

 I un dia, mentre els nens eren al parc jugant, dos homes forçuts, peluts i vestits de blau, van agafar-me i sense deixar-me moure em van treure al rebedor i em vaig enamorar.

Va ser instantani, els meus ulls es van perdre en aquell blanc tant brillant i tot el meu interior es va accelerar. Els homes peluts van soltar-me mentre es queixaven de que els havia rampat i van decidir tapar-me.

 Va ser l’última vegada que els vaig veure, l’última vegada que vaig sentir les seves veus, l’última vegada que em somriurien en veure que tenia freses i nata o una cervesa. És molt difícil acceptar que ets una nevera en una deixalleria i que el teu amor platònic t’ha pres el lloc, la casa i la família.

Tot aquell temps amb ells havia fet que m’hi unís amb un fil molt gruixut d’estima.









- Conte guanyador del XXXI concurs literari de l'Institut J.Bau (Tortosa)