- 1894

Aquell somriure estúpid va venir-me als llavis i als ulls. Les emocions eren fortes i el sentiment inequívoc i clar. El tacte suau del paper amb aquella olor tant característica dels llibres havia augmentat, potser i si era possible, l'èmfasi amb el que tot havia succeït.
El meu cap donava tombs i la meva ment estava completament en blanc. Si no hagués estat sola no m'haguessin sortit les paraules. Estava segura de que la meva cara era una mapa. És interessant la manera que té d'actuar el cap quan succeeix una cosa que no t'esperes. Posem-nos en situació mentre se'm posen els cabells de punta només de recordar aquella sensació de no-sé-què.
Em trobava llegint un llibre. Cal dir que el llibre se m'havia deixat un temps per poder comprovar amb els meus propis sentits la grandesa del senyor G.Orwell. Des d'un principi, ja que la finalitat era llegir i entrar en el món de l'estat totalitari on es troba Winston Smith, els detalls superficials i materials del llibre com a objecte els havia passat per alt. Apareix la sorpresa. Arribada la pàgina 71 els meus ulls decideixen apartar la mirada de les pàgines, els tanco amb força i en tornar a obrir-los veig d'una manera clara un marcador de pàgina de color groc que sobresurt per la part de dalt del llibre, el qual jo havia vist però no havia sigut conscient en aquell moment de que allò era allí. Analitzo l'escena. El meu cap es mou entre pel·lícules on els protagonistes es deixen missatges entre les fulles de les seues novel·les preferides. Amb curiositat i diversió però tenint en ment que allò és només un marcador separo les pàgines poc a poc. 105. El meu cap dona tombs i la meva ment està completament en blanc. La pàgina divideix el seu contingut en tres parts, la segona de les quals és formada per només una paraula que destaca al mig de la pàgina, sola.

T'estimo.

Pareix que cride enmig del nores. No puc deixar de mirar-la. Un somriure em sorprèn, una càlida ràfega em va de peus a cap. Tinc el llibre a les mans, el miro però no el llegeixo, només és una imatge poc nítida davant dels meus ulls. T'estimo. T'estimo. T'estimo.Tinc ganes de cridar-li que jo també l'estimo, que l'he estimat i que n'he sigut conscient tot aquest temps. Però només tinc el llibre al davant.
Pareixia que Orwell se'n mofés de mi, com si em recordés que l'escena de pel·lícula ja s'havia acabat i que em tocaria esperar per poder acabar-la. T'estimo. T'estimo. T'estimo. Tancar els ulls i estirar-me al llit amb el llibre obert a la mà pareixia una bona opció, però aquell somriure estúpid va venir-me als llavis i als ulls un altre cop. T'estimo.