L'altre dia mirava la meva llibreta de lluny. Fa tant de temps que no escric que de vegades tinc la sensació que no ho tornaré a fer mai més.
En això que em dóna per abandonar a la tauleta el llibre que tenia entre les mans i allargar el braç fins a la Moleskine, obrir-la, i posar-me a llegir el que hi havia escrit.
Ha passat tant temps d'ençà que vaig adonar-me que m'agradava escriure (realment vaig veure-ho clar quan vaig començar a guanyar concursos), que els primers contes d'aquella llibreta em resultaven llunyans, i vaig optar per buscar les llibretes anteriors.
La veritat és que tinc enquadernats tots els trossets de contes, frases, redaccions, que guardo des de fa, més o menys 8 anys. Continuo pensant que els meus millors escrits han sortit mentre estava a classe, o al tren, i que les meves reflexions sortien quan estava, per exemple, al lavabo (clar que no escrivia mentre estava asseguda a la tassa del vàter, sinó que em limitava a córrer després per a què no em marxés del cap la idea, cosa bastant comú en mi).
Això em passa molt sovint: tinc una idea, estic super concentrada donant-li forma, tatxant, esborrant, tornant a començar, i sempre hi ha algú que es pensa que és més important en aquell moment. I se't posen al costat: Carme, Carme, Carme, Carme, Carme, Carme.... I quan al final em giro, molesta, òbviament, i els pregunto QUÈ PASSA? em miren estrany i em diuen: Ai, res, dona, no cal que et posis així! Ja parlarem després.
El que aquest ésser no sap és que quan torno a posar la vista a la fulla, em quedo en banc. I després s'estranyen si estic de mala llet tot el que queda de dia.
Això mateix em passa quan tinc una idea per a fer una foto. A part que quan acabo de "dibuixar-la" tothom intenta veure què és (no l'ensenyo mai perquè després em trobo idees "super originals" penjades a qualsevol lloc, l'autor de la qual va aconseguir treure'm l'esbós de les mans i es va atrevir a dir-me que aquella idea no era massa bona), quan explico sense donar detalls, del que necessito, i ho vaig a comprar, sempre està el típic que et pregunta: Ah, però que ho faràs ara? No, senyor intel·ligent, acabo d'anar a comprar les coses a principi de la tarde de dissabte, per passar-me la resta del dia rascant-me la panxa, o el que és pitjor, acompanyant a les "susodiches" a comprar roba.
I així passen els meus dies. Escrivint sense voler, només després de tornar de casa a Lleida, o després d'algun moment especial. M'agradaria tornar a la temporada d'escriure a totes hores sense parar. I també que molta gent pogués llegir-ho, però molts contes parlen de tu i de mi, de la meva realitat, i pot-ser són massa d'aquella manera per penjar-los. Són aquells que s'escriuen de nit, al llit, mentre el gat em vigila.
