L'aire em tancava els ulls. Potser avui no era el dia més indicat per sortir amb la bici. Els colors freds de la ciutat anaven quedant enrere i els càlids colors del camp i les senderes anaven obrint-me pas. Després d'una hora de pedaleig constant vaig aturar-me quasi sense voler a l'entrador d'un caminet que, arriscant-me a que fora una sendera camuflada, pareixia portar a la vora del riu. Vaig dirigir lentament la roda cap a l'entrador i mentre el plat feia canviar la cadena de pinyó els meus ulls van poder divisar millor el parany natural on estava posant-me. Vaig somriure, gràcies a Déu que no havia agafat la bicicleta de carretera. Aquella costa tant inclinada que acabava a l'aigua, a la qual jo havia d'arribar a través d'una sendera de menys de dos pams d'ample, em cridava d'una manera inexplicable. Podria trencar-me una cama o torçar-me un turmell i tiraria per terra tot l'entrenament que havia fet fins llavors.
(To be continued?)
No hay comentarios:
Publicar un comentario