BUIDATGE 1.

Crec que mai he arribat a pensar en escriure el que realment va passar tots aquells anys. I realment em fa cosa plantejar un cas com aquest en públic.
No era fàcil tenir un destí diari tant proper a casa, i menys d'una durada tant llarga.
Suposo que els nens poc saben de mal, de sentiments i d'empatia, i també suposo que a hores d'ara tampoc en són conscients del que em van fer passar.
De vegades mels imagino al meu lloc, i més de la meitat s'hagués ensorrat a meitat camí.
Arribar al punt de pensar que totes les coses bones que em passaven eren una jugada per poder ser el centre de les rialles era insofrible. De vegades em continua passant, però el pensament abandona el meu cap per ser tant improbable com que les coses dolentes que em passen avui en dia siguin pel mateix motiu.
És difícil obrir-se pas entre gent que no et deixa fer-ho. I sempre tens una rialla a la cara. Et fereixen? Rius, perquè no pots fer res més. Realment tampoc intentes ser millor que ells, ni millor del que ets tu mateixa. Ets completament conscient de que els dèbils necessiten semblar forts per a que no se'ls mengin, i que a aquesta conclusió arribe una nena de vuit anys no és gaire normal.
De vegades pensava que no ho feien en malicia. Arribava el punt en que acceptava les posades en escena com a coses normals. Una classe sencera pot fer-ho per necessitat a passar una bona estona, però el que feia creuar la situació a la normalitat era que, als meus ulls, un equip docent també necessités aquella necessitat de veure decepció i desconcert al davant del resultat d'un examen que per a res era la nota que hi pertocava.
Poc a poc vas acceptant que o caus bé, o caus malament, que no hi ha un terme mig. No te n'adones el que pot arribar a ferir una simple frase encara que sigui dita sense malícia. És l'únic que arrossego d'aquella època.
Tant familiar és la punxada a l'estomac quan et diuen que no podràs, que no et volen, que no està fet per tu, que no vals per al que intentes valdre, que per a que aixecar-te si tornaràs a caure... És tant familiar que ja la passes per alt, somrius i fas una broma per llevar-li importància. Però dol. Dol veure ballar la confiança, i dol ser conscient de que com la gent no coneix el teu passat no coneix la teva reacció.
Em sap mal saber tenir empatia. Em sap mal perquè molts cops tot seria més fàcil si no sabés ni el significat de la paraula.
Pensava escriure tot el que he arribat a passar aquells anys i he acabat mig-reflexionant sobre les meves coses. Poc puc dir en la seva defensa si l'únic que veia en aquells ulls alhora d'obrir la boca i dirigir-se cap a mi era un''sóc millor que tu''. He arribat a la conclusió que la pressió social per demostrar qui mana, ha fet corrompre molts caps, el pitjor és que són de nens, i la mateixa pressió social ha acabat demostrant que si queda una persona que en aquells moments et fa costat, acaba marxant, amb la cua entre les cames, per por.No me n'enorgulleixo, però el meu cap em fa aparèixer una rialla cada cop que em creuo amb un d'aquells individus, que ara ja han crescut, i no tenen suficient estomac per mirar-me als ulls.