L'altre dia pensava que et noto esquerp, distant, poc proper. També pensava que potser tens raó per estar així. Pot ser que realment les coses tinguin que acabar-se, que els camins, a la fi, es separen.
Pot ser s'ha acabat això de ser amics, de considerar-te una ment per explorar, ja d'una vegada per totes, o potser, simplement, no tenim res més que ensenyar-nos l'un a l'altre.
Sabia que arribaria aquest dia. Potser no ho tenia suficient-ment present o potser vivia amb la il·lusió què això no seria finit, però no t'imagines el mal que esm sap escriure això ni l'angoixa que em produeix tenir-ho tant clar.
Em sembla mentida que encara ara tingui al cap certes frases, punts en que m'has fet pensar més del que normal-ment em feies pensar, o m'has donat una opinió que m'ha sorprès. "Estic segur que no acabaràs la carrera perquè algú et descobrirà abans que acabis segon o tercer i et farà escriure com mai has escrit".
Tant de bo tinguessis raó. Tant de bo algú confies en mi com tu ho has fet en diverses ocasions.
Què ens ha passat? Mira què érem i què som... Es podria dir que hem "acabat de créixer" junts i, almenys al meu parer, m'has ajudat a ser, i a poder estar mitjanament orgullosa de com sóc.
No hay comentarios:
Publicar un comentario