Babarotes i floretes

Aquest cap de setmana m'ha quedat ben clar que els homes que estan enamorats són uns floretes.

Ara especifiquem abans que imagineu coses estranyes.

Per ''cap de setmana'' em refereixo a la nit de dissabte. Però la meva deducció no està basada en una visió detallada dels fets ocorreguts en un període de sis hores de festa, sinó que al llarg dels anys, a poc a poc, vas adonant-te d'aquest fet fins al punt que quan deixen de ser tant ''floretes'' és quan comences a plantejar-te si realment t'estimen.

Ara aclarim l'enamorament o ''estimació''. No es tornen floretes quan estan enamorats ni quan ja t'estimen. Es tornen floretes durant aquell període de temps en què una noia els comença a agradar. Realment no estan enamorats, simplement la noia els atreu física, o mental-ment i fan el que sigui per tenir-la contenta i amb la finalitat que tothom coneixem (però res sexual, pervertits!). "Em fa mal l'esquena!" i li fan un massatge, "Quina sed!" i li porten un got d'aigua, o simplement els paguen el bitllet de metro o les aguanten borratxes perdudes durant tota la nit. No us confoneu amb la "friendzone" o els famosos "pagafantas", perquè la diferència està en què els meus amics tenen, o tindran, una relació o aventura sentimental amb la dona en qüestió. I la tindran, justament, per les coses que fan i els "actes nobles" que presenten davant les seves damisel·les.

Jo personalment em desfeia si venien a veure'm a les hores del pati de l'institut, o si quan sortíem de nit em passaven a buscar amb cotxe o moto, o em pagaven el cine, o les entrades a concerts, o quan feien la burrada de kilòmetres amb bici per estar uns 45 minuts amb mi. Però va arribar un dia en què vaig caure del núvol.

No és que et vulguin més o menys depenent del grau d'interés que mostren al fer les babarotades del segle. Existeix un punt en què te n'adones que un home t'estima, que es moriria si et passés alguna cosa, que ho faria tot per tu.

Pot ser m'han malcriat tant que em sorprén quan em fan tornant sola a casa i no m'acompanyen fins a la porta de dalt. O quan prefereixen quedar-se a casa en comptes de sortir amb el grupet d'amigues xafarderes i cridaneres que tinc. O quan hi ha concert i em diu: Ja ens trobarem per allí, i ens veiem però tampoc ens apropem per parlar.

Són coses que sorprenen i que al principi no entens, però a mesura que passa un temps comences a pillar-les i a poc a poc les aprecies. Però no les aprecies pel fet d'entendreles, sinó perquè les associes a coses, a fets, i així estàs més tranquil·la, allunyant la idea que ho fan per tocar els collons o simplement, perquè ja no t'estimen.

Exemple: No m'acompanya a casa. És més fàcil pensar que "sempre li dic que em fa por i ara fa això a mode "teràpia" per a què veigue que no n'hi ha per a tant", que pensar "no li importa una merda el que em pugui passar i per això m'engega tota sola a casa". Ja us asseguro jo que si ho fan, és perquè saben que no passarà res, i que si per una d'aquestes us passés alguna cosa, la culpabilitat se'ls menjaria tota la seva vida.

Que quin és el punt d'una relació en què te n'adones que t'estima de veritat?

Que potser no teniu clar qui us estima de veritat i qui no?

"Tren Avant, con destinación Lleida, linea 2"

Pues eso.