M'agradava mirar-lo mentre parlava. La meva mirada seguia el mateix camí una i una altra vegada.
Mirava els seus ulls, que es perdien en el parc mentre m'explicava com havia anat la nit anterior, amb ells, mostrava les expressions més enlluernadores que algú pugues mostrar. Movia la vista cap a la seva boca, cap a aquells llavis que tant m'agradaven, d'on sortien aquelles paraules, aquella veu, que m'inspira a escriure. Aquella boca m'hipnotitzava, podria mirar-la durant hores, que no em cansaria.
Recorria els seus braços fins arribar a les seves mans, que acompanyaven les paraules amb gestos, que agafaven les meves de tant en tant, i m'aixecaven la cara i destruïen el recorregut. El final del trajecte, eren aquelles bambes, quietes al terra, tranquil·les, còmodes, reposant damunt les pedres.
I no hi havia vegada que, en aixecar la mirada per tornar a començar, no em trobes la seva cara, prop de la meva, per tirar-me, suau-ment, aquell alè a la boca, mentre se li apagaven les frases, i acabava dient paraules soltes amb un significat que només entenia ell.
No hay comentarios:
Publicar un comentario