El sentia cantar.

Vaig obrir la porta de l'habitació, i vaig veure'l. L'havia vist arrogant i també enfadat, i en una ocasió amb el semblant reflectint el dolor. Però aquelles faccions estaven més enllà de L'agonia. Aquell tio estava mig desficiat.
Vaig tancar la porta a corre-cuita. El sentia cantar, sense que ell vulgues ser escoltat. Cantava per a ell mateix. Vaig posar l'ull a la mireta de la porta, recorrent el llarg passadís amb la mirada, escorcollant metre per metre, i preguntant-me d'on havia sortit aquell home.
Va posar-se la mà dintre l'americana, i va treure'n una cartera, amb unes fotografies. Va mirar-se-les, i va apropar-se a la meva porta.
-Se que ets aquí, darrere la porta! Mira aquesta cara! Es la meva dona, i no puc estar amb ella! Ha desaparegut! L'han raptat! L'has vist?
No vaig dir res, faré com si no estigues acaronant la porta amb el nas.
-Se que tu la coneixes! Ha marxat! Avui no ha vingut a veure'm!
Vaig córrer cap a dins l'habitació. El televisor encara no hi era, no el tornaria a veure, no m'ho mereixia.
Vaig tornar a la mireta amb el cor en un puny. Jo no volia parlar amb aquell home, no volia que em preguntés per la seva dona... Vaig pitjar el botó de la infermera i va sonar un telefon. Vaig despenjar-lo.
-Habitació 2 1 4? - va preguntar una veu coneguda.- Maria? Ets tu? - Va repetir.
-Cinta! Si! Sóc jo! A la meva porta hi ha un home amb una foto dient-me que ha perdut la dona i que jo sé on es!
-Ara envio en Jaume per veure si podem treure'l d'aquí. - Va dir-me la Cinta. Després va penjar.
Vaig sospirar, en Jaume trauria aquell boig d'allí.
-On vas Maria?
Vaig girar-me de cop. La veu venia de baix el llit, de l'armari, del racó on la llum de la bombeta no arribava.
-Qui ets? Que... que vols? - El meu pànic era tan gran que les cames em tremolaven, i les meves cordes vocals em feien quequejar.
De baix el llit va aparèixer un guant blanc a ratlles vermelles, l'armari va entreobrir-se, i el racó fosc va començar a il·luminar-se, ensenyant-me una sabata gran i vermella.
Merda! Primer l'home del passadís i ara els pallassos... Com havien entrat a la meva habitació?
- Maria! Tu coneixes la meva dona! - Ressonava pel passadís.
Em feia mal el cap.
Vaig sentir com una clau entrava al pany de la porta, i vaig girar-me. La maneta començava a baixar lentament, i la porta es va obrir.
-Jaume! Jaume, si us plau! Treu d'aquí els pallassos!I l'home de fora! Que no entri!
En Jaume va mirar-me, va sospirar, i va asseure'm al llit.
-Maria, aquí no hi ha pallassos, ni homes que han perdut la dona. Té, pren-te això.
I va marxar. Vaig mirar a la tauleta, i vaig contemplar les pastilles blaves. Sempre que em prenia allò em deixaven sortir al carrer, i els pallassos i les persones perdudes desapareixien.