- No duu anell a l'anular.

La llum que entra per la finestra em fa tancar els ulls pel mal. L'home parla. Introdueix l'assignatura. Em recorda a Filemón el de Mortadelo.
La malaltia em pertorba l'atenció i el sento però només l'escolto de vegades. El miro. Somriu. Ha degut tenir un bon dia. No puc mirar-lo amb tranquilitat. Està a contrallum. Utilitza l'expressió ''Pepito Pérez''. Quina gràcia. Potser feia cinc anys que no sentia aquesta expressió.
Fa pinta de bona persona i no duu anell a l'anular. Camisa a ratlles, pantalons de pinza i cinturó marró de cuir. S'ho passa bé.
És esquifitdet. Potser acaba de sortir d'un matrimoni. Potser s'ha deslliurat de la pesada de la seva dona, arpia i manipuladora. Qui sap.
No calla. No es queda en blanc. En sap de lleis i exemples. PUM! PUM! PUM! La porta s'obre ab força i apareixen quatre homes de negre i l'agafen. Ell crida. La classe està muda. Se l'emporten. No el tornem a veure.