C21

Camineu agafats de la mà. El parc és fosc però encara hi ha algun raig de llum que travessa el fullatge i crea un efecte d'imatge sobre croma.
L'Àlex veu els gronxadors i corre cap a ells, i tu el mires amb un somriure. S'apropa als nens i s'agafa a la barana de ferro esperant a que acabin per pujar-hi ell.
Un dels nens el mira i fa mala cara. Acte seguit tots els nen que estan al voltant paren de jugar i marxen plorant cap a les seves mares. L'Àlex et mira. No saps com reaccionar ja que aquelles dones t'observen amb menyspreu i l'Àlex es gronxa amb una expressió extranya al rostre. Decideixes esperar, amb la cara ben alta, a que l'Àlex acabe de gronxar-se. Després d'uns moments incòmodes el veus dirigint-se cap a tu i ,trist, et diu: ''No volen ser amics meus.''. L'abraces amb força i ell t'abraça a tu, fent-te mal però procurant controlar-se. Li dones un petó i marxeu a casa.
A l'hora d'entrar per la porta l'Àlex et mira i et fa prometre que no li diràs res a la mare.
Acabeu de sopar i mentre ell mira la televisió tu t'asseus a la cuina al costat de la mare mentre li expliques el que ha passat al parc i intentes aguantar-te el plor. L'Àlex entra i et dona un cop de puny enfadat. Es posa a plorar i a abraçar a la mare. ''Soc diferent, mare! No vull ser diferent! Vull tenir amics!''. Li toques el cap mentre et cau, a la fi, la llàgrima, i li dius que no és diferent, que simplement és especial i una de les millors persones que has conegut mai, que l'estimes tal i com és i que té un cor enorme. ''No sóc especial! Sóc diferent! Estrany! Per això no tinc amics!'' A la fi, i després d'una llarga estona, la mare aconsegueix calmar-lo i l'Àlex marxa a dormir mentre la mare et fa anar al menjador.
T'asseus al sofà i la mare et mira: ''Mira, Marta, quan fa setze anys els metges ens van explicar al teu pare i a mi tot allò del cromosoma 21 i ens van donar l'opció de no tenir a l'Àlex no vam dubtar-ho ni un moment. És el nostre fill, igual que tu, i vam acceptar la responsabilitat d'estar amb ell sempre. Has d'entendre que el que li ha passat avui no serà la última vegada que li passa, i que li podran passar de pitjors i bastant sovint, i que l'únic que podem fer és  ajudar-lo a ser feliç cada dia.''
La mare et dona un petó i marxa. I tu et quedes pensant en que encara que tinguis tretze anys vols assumir la responsabilitat de fer feliç cada dia al teu germà gran, perquè l'estimes amb tota la teva persona.