Va trigar a adonar-se'n que tenia que sortir d'allí. Feia dies que la sensació la perseguia, setmanes que li semblava que quelcom l'observava, mesos que suposava que el seu enteniment començava a perdre's, però aquell dia, va veure-ho clar com l'aigua.
Caminava pel carrer amb la bossa nova de pell entre les mans i la sensació la va invadir un altre cop. Era conscient que no hi havia ningú aprop, i que de camí a la porta de casa havia estat sola, però aquella sensació no deixava d'empènyer-la a mirar cap endarrere cada quatre passes.
Va donar dos voltes a la clau per obrir el pany i va deixar la jaqueta al rebedor, va agafar el portàtil de l'habitació i va anar al menjador. Va sentir un soroll de calaix tancant-se a la cuina. "Ha degut ser el gat", va pensar, i va anar cap a la porta de la cuina i va cridar al gat. El va sentir maular al menjador.
Va girar el cap, i va veure al gat estirant-se entre els coixins del sofà, i va anar a xiuxiuejar-li noves cançons que no sabia a qui cantar. Va sentir soroll metàl·lic, i pensà que eren les arracades, així que sacsejà el cap, i en acabar, va sentir murmuris al passadís i tentineig de claus.
Els pares no eren a casa, ella mateixa els havia acompanyat al concert, i la porta, en arribar estava tancada amb clau. El cor li bategava molt fort i molt ràpid. Va trucar a tothom, i ningú li agafava el telèfon. Va baixar la tapa del portàtil, i se'l va repenjar a l'espatlla com si fos un bat de beisbol.
Va sortir disparada sabedora del ridícul que podria estar fent si realment hi hagués algú a la casa, i va anar a l'habitació per agafar les claus, la cartera i el carregador del mòbil. Va sortir per la porta i va tancar amb doble volta de clau. En tornar, el portàtil era al menjador.
No hay comentarios:
Publicar un comentario