Bàsic, animal, simple, i superficial.

Com una llebre entre dues roques i un canó es sent acorralada. Sembla que començarà a suar de seguida però primer experimenta una sensació de fred que li va de cap a peus. Traga saliva
i intenta esquivar el contacte directe sense saber que inventar-se aquest cop. Hagués preferit un bar per passar la tarda. Està farta de tanta muntanya, tanta solitud, no poder fugir quan vol perquè tardaria hores en arribar a casa. Està fins als collons de les exigències, els sentiments exagerats no li agraden i, amb el somriure cansat, esquiva la mirada del que possiblement ha sigut el seu pitjor error. No sap com dir-li que la gent normal queda de tant en tant per fer unes cerveses, anar al cine o fins i tot passar el dia fora. La gent normal no es perd en el no res amb l'única finalitat de fotre un polvo o si més no, no ho fan cada vegada que es veuen i sense excepció. No solen exigir canvis sense oferir-no, i són plenament conscients de què han fet bé i què malament, i tampoc posen estrofes de cançons com a exemples quan no saben com expressar-se. Però tot això depèn de què entengueu per "normal".
Li esgarrifa pensar en què arribarà un moment que, sense dissimular, li agafarà la mà i li posarà sobre la bragueta del pantaló i ella li traurà donant alguna excusa qualsevol per no dir-li que està cansada, que no en té ganes, i que pareix que només es vegin per a això. Després carregarà amb les culpes, com sempre, acotxarà el cap i mirant-lo de reüll, li farà pena que tot es redueixi, per a ell, al més bàsic, animal, simple, i superficial que mai ha existit.
Però com dir-li, i fer-li entendre, que ella no té tants problemes ni ell és tan normal?

Mentre escrivia m'ha vingut al cap aquesta foto que vaig fer  l'any passat des del cim del Mont Caro.