- Amb el cap acotat i la mirada perduda.

Vaig baixar de l'autobús, amb els nervis a flor de pell i amagant les mans tremoloses a les butxaques. Mirava al terra amb l'esperança de que tot allò acabés be i que els silencis incomodes passessin a un altre món.
Era assegut en un banc, no el veia però el notava, i vaig dirigir-me cap a ell, amb la mirada entre les rajoles de la plaça, i vaig asseure'm al seu costat.
- Perdona per no mirar-me, si us plau, deixa'm acabar abans de parlar tu. Ho sento, sento totes les baralles sense sentit, tots els malestars de les meves poques ganes de ser vistos públicament, i les meves rabietes quan em beses al mig del carrer mentre obstruïm el pas, però no puc fer-hi res, sóc aixi! I ja està!
I amb el cap acotat i la mirada perduda vaig sentir com una veu que no coneixia de res em deia: Perdona tu, però no sé qui ets...
Els colors van pujar-me a la cara i vaig mirar-lo de reüll mentre s'alçava del banc una mica espantat i marxava, alhora que veia en un banc proper, com l'Alex reia amb força, vermell com jo.